Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel

Segons el meu parer, n’hi han dos tipus de biografies de personatges cèlebres: les explicatives i les metafísiques. El primer tipus ens narra una part de la vida -de vegades la vida sencera- del personatge en qüestió, sense cap més intenció que desvetllar els successos i les intimitats que van forjar el caràcter del famós i el van propulsar cap a l'èxit. El segon tipus, en canvi, utilitza la figura del protagonista com a reclam per reflexionar sobre la humanitat en general o, de vegades, algun tema més abstracte i filosòfic. D’aquest segon tipus n’hi han grans obres mestres del cinema, com Andrei Rublev del gran mestre rus Andrei Tarkovsky. Coco, de la rebeldía... és clarament del primer grup.

El problema amb les biografies explicatives és que deixen poc espai per als pensaments del director. Com que entenc el cinema com a obra d’art, crec que sempre és necessari que l’artista deixi part de la seva consciencia en el film, i això és molt difícil quan es fa una pel·lícula d’un personatge molt conegut i sobre el que la majoria de la gent en té alguna opinió o coneixement. En aquest cas, donat que la pròpia Gabriel Chanel, més coneguda com a Coco, va tergiversar i mentir descaradament sobre el seu passat al llarg de tota la seva vida, el material del que es parteix pot arribar a ser molt interessant. Em ve al cap l’arriscada Llámame Peter, centrada en la vida del famós Peter Sellers, on la persona i els personatges que va interpretar es barregen en un ambient psicodèlic que donen un encant particular al biòpic, allunyant-lo del classicisme que impera en el gènere.

La pel·lícula que ens pertoca avui narra la vida de Coco abans de convertir-se en la famosa dissenyadora, des d’una perspectiva extremadament lineal, amb una direcció mediocre que no deixa lluir el magnífic treball de fotografia. L’elecció de càsting sí està a l’altura, encara que el paper de Coco no sigui el més apropiat per que Audrey Tautou es llueixi. Pot ser, molta gent es sentirà decebuda si acudeix al cinema a veure els magnífics dissenys de la protagonista, ja que no és fins al final que arribem a aquesta època de la seva vida. És, més aviat, una història de superació personal com qualsevol altre, amb una dona com a protagonista. Encara que alguns puguin considerar-la com a exemple del nou feminisme, jo no veig com pot ajudar a reivindicar la posició de la dona en la societat una pel·lícula d’època. Annie Hall de Woody Allen sí és una pel·lícula feminista.

Fitxa a FilmAffinity