El intercambio

Clint Eastwood dirigeix un excel·lent drama. La història comença de manera senzilla, Christine Collins, una mare soltera a Los Angeles dels anys 20, cerca al seu fill desaparegut. Quan la policia sembla haver trobat al petit ella descobreix que s'han equivocat, el nen que han trobat no és el seu fill. D'altra banda, un predicador denuncia incansable la corrupció que impera en el departament, arribant fins i tot a atacar la reputació del cap de policia. Això duu a la policia a pressionar la Christine perquè accepti al nen com el seu fill, i és aquí on comença l'horror, la desesperació de la mare impotent que no només no ha recuperat el seu fill sinó que es veu sotmesa a tot tipus d'abusos de poder per part del Capità de policia amb l’objectiu d’ocultar el fet a l'opinió pública.

En aquesta història la línia entre el bé i el mal està clarament definida, gairebé en excés en alguns moments, però Eastwood dirigeix la pel·lícula com només ell sap fer. Crec sincerament que en altres mans aquest guió de J. Michael Straczynski, que ha donat el salt a la gran pantalla després de molts anys dedicat a la televisió, hauria estat un autèntic desastre i és que la història podria ser perfectament la d’un telefilm de sobretaula. Però ens trobem amb un drama profund, amb personatges molt bé definits i una execució perfecta. Ajuden molt una direcció artística impecable, una fotografia magnífica i uns actors més que correctes.

L'únic però que hi trobo a la pel·lícula és l'elecció d’Angelina Jolie per interpretar a la dolguda mare. No se si és la seva exuberància física o si és que realment no està a l'altura del paper, ja que carrega ella pràcticament sola amb tot el pes del drama. És possible que els seus companys de l'Acadèmia de Hollywood sí hagin vist aquest esplendor que jo m'he perdut ja que l'han nominada per als Oscar, potser el doblatge tingui una mica de culpa.

En definitiva, és una pel·lícula d'excel·lent factura, “de les que ja no se’n fan” com dirien els amants dels clàssics. Una pel·lícula entretinguda, commovedora i profunda a parts iguals. No arriba al nivell de Mystic River o Million Dollar Baby, per citar dos dels millors últims treballs d’Eastwood però es una gran obra sense cap mena de dubte.