30 de octubre de 2009

Si la cosa funciona




Woody Allen és un dels cineastes vius que segueixo fidelment, encara que algunes vegades el nivell de la seva obra sigui discutible. Amb aquesta pel·lícula torna al seu estimat Nova York, i torna amb un personatge misantrop, malhumorat i suïcida. Qualsevol que segueixi l’obra d’Allen, per poc que sigui, veurà de seguida les semblances amb Manhattan (1979), la considerada gran obra mestre del director. No és casualitat, ja que el guió de Si la cosa funciona el va escriure al 1976 i això es nota.

22 de octubre de 2009

El secreto de sus ojos




Han passat cinc anys des de que es va estrenar Luna de Avellaneda i vuit des de El hijo de la novia, abans d'això no he vist res de Campanella. No és un director que m’hagi captivat com per a indagar en la seva obra, només sé que també ha fet televisió. Ha dirigit capítols de Ley y Orden i House entre d’altres i, fins i tot, va embarcar-se en el seu propi projecte per a televisió: Vientos de agua. Aquesta serie va fracassar a Espanya, en part per la pèssima programació de Telecinco, a hores intempestives i amb continus canvis en l’horari d'emissió, però també perquè el públic espanyol no està acostumat a seure davant de la televisió per veure una obra d’aquest tipus. Pot ser hagués funcionat al Digital+.



Però no ens desviem del tema. El secreto de sus ojos és una pel·lícula força entretinguda. Campanella combina a la perfecció el suspens, el drama i l’humor, sense estridències. Els actors, protagonistes i secundaris, brillen amb llum pròpia. La fotografia és més que correcte i la música no és massa insistent i no treu a l’espectador de la pel·lícula com és tan habitual. El guió és sòlid, tot encaixa amb perfecció matemàtica però amb la calidesa necessària per a que no sembli un relat distant. Tot això està molt bé, però no és ni de lluny la obra mestre que molts diuen que és.

Repartits al llarg del metratge hi han moments de gran cinema, plànols i seqüències exquisits. Fins i tot hi ha un exercici de virtuosisme realment impactant en la persecució a l’estadi de futbol. L’estil, però, no deixa de ser clàssic, massa clàssic per al meu gust. Tots aquests moments de gran cinema ja els hem vist, a alguna pel·lícula d’Alfred Hitchcock o de Billy Wilder. Per una altra banda, el conjunt és una mica irregular. Sembla que la creativitat de Campanella hagués funcionat de manera intermitent, arribant a convertir algunes seqüències en moments realment avorrits i innecessaris, sobretot cap al final.



Però el defecte més greu, una cosa imperdonable, és que, quan ja ens te a la butxaca, no se li acudeix una altra cosa que tractar-nos d'estúpids. No puc donar detalls sense fer malbé el final, tot i que és justament aquesta dependència de la sorpresa la que em treu de polleguera. No només s’ha construït el relat partint de la sorpresa final, si no que es remarca de manera tan insistent que s’aconsegueix desinflar el clímax. No ho entenc. Hem vaig sentir traït.

Fitxa a FilmAffinity

16 de octubre de 2009

Los límites del control




El poder ho vol controlar tot. També vol controlar l’art. El poder és el capital, l'avarícia. Què podem fer nosaltres, simples mortals insignificants? Poc? Res? Tranquils, el propi Art salvarà l’art. Aquesta és, al menys, la proposta de Jarmusch. La veritat és que recordant obres recents com Gran Torino d’Eastwood i Antichrist de Trier, i sumant aquesta última de Jarmusch crec que podem albergar alguna esperança.

L’Art, en el cas que ens ocupa, no només és una idea abstracta, si no que es materialitza plenament. L’art està present al llarg de tot el metratge, i no només en els quadres del Reina Sofia, en l’arquitectura de les ciutats o en el flamenc. El mateix home solitari, el protagonista, és la personificació de l’Art. Un personatge que sembla sorgit del cinema de gènere però que, a la vegada, fuig dels estereotips. Per a la missió que s’ha proposat no necessita armes, ni frases enginyoses, ni noies maques -per molt que se li insinuïn-. Les seves úniques habilitats són la rectitud zen i la imaginació i els seus aliats son els artistes, els bohemis i altres outsiders.



Es clar, Jarmusch pertany a lo que s’anomena cinema underground, o sigui subterrani. Suposo que en contraposició al cel on resplendeixen les estrelles de Hollywood. Un resplendor que enlluerna i no deixa veure més enllà. Està clar, doncs, que Jarmusch ha pres la decisió de enfrontar-se directament a la industria. Bé, tan directament com un artista bohemi com ell pot fer-ho. Aquesta és, precisament, la meravella del film. És una protesta i a la vegada és una captivadora obra d’art. El discurs polític s’ha reduït fins al no res, com l’argument. L’únic que queda és la captivadora fotografia que porta la quasi inexistent narrativa a un espai i un temps llunyà, entre el suspens, l’activisme i la metafísica. I tot això sense cap rastre de la ombra de Jarmusch com a autor, tot un mèrit avui en dia.



Si no us convencen els meus arguments, pot ser us convencen els grans noms que figuren entre els actors participants al film. Si és així, sortireu decebuts, no és una pel·lícula psicològica amb personatges profunds i enrevessats, els personatges són només metàfora i significació -raó de pes, per altra banda, per treballar amb aquests actors i no d’altres-. Aneu al cinema amb la ment en blanc, sense prejudicis ni pors, però sí descansats, ja que és llarga i lenta.

Fitxa a FilmAffinity

9 de octubre de 2009

Los sustitutos




La tecnologia ens facilita la vida, ens fascina i ens repèl a la vegada. Tenim por d’acabar sotmesos pels avenços, acabar sent esclaus d'allò que hem creat i així es reflexa al cinema. Tenim innumerables exemples d'això, Terminator, Matrix o la recent Gamer entre d’altres. Los sustitutos torna a plantejar el mateix problema, amb certa originalitat en el plantejament però amb la mateixa por tecnològica com a motor de la trama. Hem d’afegir també que està basada en un còmic (The surrogates, publicat per Glénat l’any 2007), un altre exemple de com aquest medi s’ha convertit en una de les més importants fonts de noves històries per a Hollywood.



La trama és força interessant però, com sempre, les reflexions queden relegades a segon pla per centrar-se en l’acció i el suspens. Sembla que la ciència-ficció, un gènere tradicionalment més filosòfic que crític, ha esdevingut pura exposició moral de principis. Ja no es plantegen dubtes com a 2001: una odisea del espacio o Blade Runner, sinó que s'imposen certs valors suposadament universals. És irònic que hagi sigut gracies als avenços tecnològics, precisament, que s’hagi popularitzat un gènere abans reservat per a un petit grup de afeccionats. Mentre que les pel·lícules de Stanley Kubric i Ridley Scott eren de producció quasi artesana, ara, gracies a la infografia, la producció es realitza a nivell industrial. Sembla que estem presenciant una nova etapa del cinema de gènere, un cinema de serie B amb grans pressupostos. Sembla una contrarietat, però, tenint en compte les animalades de diners que es gasten en algunes superproduccions, crec que és una descripció encertada.



Tornant al tema, haig de dir que a part de una trama simplificada i moralista la direcció és també molt impersonal. La fotografia no aporta absolutament res i els actors són només correctes. Bruce Willis interpreta un personatge molt semblant als que ja hi està acostumat, sembla que l’han encasellat. També és curiós l’intent de diferenciar, per mitjà del maquillatge i altres trucs o retocs, els humans dels seus substituts robòtics, encara que el resultat sigui poc subtil i sense més finalitat que predisposar a l’espectador a menysprear aquest futur, no hi ha espai per a la reflexió.

Fitxa a FilmAffinity

2 de octubre de 2009

Malditos bastardos




Es indubtable que Tarantino ha aconseguit acomplir una de les màximes aspiracions a les que qualsevol cineasta nord-americà pot aspirar: la independència. És capaç de gastar-se centenars de milions de dòlars en disbauxes mes pròpies del cinema de serie Z -així es com es coneixen les produccions amb medis ínfims, per sota de la serie B- com la insuportable Death Proof. Molt lluny queden les magnífiques Reservoir Dogs, Pulp Fiction i la superba, alhora que infravalorada, Jackie Brown.



En aquest cas ens trobem amb una nova barreja de gèneres i estètiques semblant a Kill Bill, però centrada ara en el cinema bèl·lic de serie B i l’espagueti western. Una cosa ens deixa clara Tarantino, sap ficar-se a l’espectador a la butxaca. Una seqüència inicial meravellosa deixa clavats a la butaca als espectadors i un final incendiari (literalment) arrenca els aplaudiments a la platea. També nodreix el metratge amb innumerables referències cinèfiles i cinèfagues (el terme ho diu ben clar, Tarantino s’ho empassa tot), fent les delícies de tots els devoradors insaciables de cinema. La resta? Bé, la narració perd força durant tot el gruix de la pel·lícula. És veritat que hi han moments de genialitat -la seqüència de la taverna o la del strudel són bons exemples, amb els típics diàlegs marca de la casa-, però no son suficients, sabem que ho pot fer molt millor.



Una de les raons de més pes per a aquesta manca de fluïdesa la podem trobar en la irregularitat en quant al pes de cada trama dintre del marc general de l’obra. Els maleïts bastards (Inglourious basterds en l’original, amb aquesta ortografia) no són els protagonistes absoluts, la jove Shosanna n’és l’autèntica i al seu costat els altres semblen més una anècdota graciosa, un caprici excèntric, que uns personatges sencers i amb força. Una llàstima, ja que l’antagonista és simplement genial, un dolent antològic interpretat per un magnífic Christoph Waltz.



Així doncs, m’emporto a casa una bona estona d’entreteniment boig i estrafolari, però ja dic ara mateix que el record no perdurarà gaire a la meva memòria. Trobo a faltar al Tarantino d’abans, i em penso que ja mai no el recuperarem. En el seu lloc tenim a un gran venedor de crispetes.

Fitxa a FilmAffinity

1 de octubre de 2009

Gamer




En un futur no gaire llunyà un magnat de les tecnologies de la informació ha creat la última experiència interactiva en forma de joc de guerra per ordinador mitjançant Internet. A Slayers, que és com es diu aquest joc, s’utilitzen condemnats a mort reals controlats totalment pels jugadors des de casa seva gracies a uns implants al cervell. La brutalitat de la violència gratuïta ha arribat al seu punt culminant. Així tenim que Kable, el personatge que més combats ha guanyat, te la oportunitat de fugir amb l’ajuda del seu controlador i una misteriosa organització en contra del control humà. La resta ja us la podeu imaginar.

Violencia, explosions, una mica de sexe (però no gaire, ja sabem que la sang és més tolerada a Hollywood que la sexualitat) i un argument insubstancial com és el costum en aquest tipus de produccions. Pot ser algú pensarà “aquesta historia em sona però, ¿de què?”. La resposta és Perseguido, un film de 1987 protagonitzat per Arnold Swarzenegger. Bé, l’argument no és calcat, però si que hi han suficients reminiscències com per a fer comparacions: la societat en decadència, la conspiració, la violència, la brutalitat del protagonista, la voluntat de denúncia i un llarg etcètera.



En realitat la pel·lícula no és tan violenta. Tampoc la denúncia és gaire profunda. Les motivacions de molts personatges son molt infantils. Els efectes afegits quan veiem el “joc” en primera persona, com si fóssim el jugador controlant a Kable son una mica arcaics. M’explico, hi han interferències, res de quadradets. Això, en la suposada plenitud de l’era digital, no te ni cap ni peus.

Però ja sabem que el públic objectiu d’aquestes barrabassades és poc exigent i la majoria d’adolescents que vegin Gamer sortiran encantats. Inclús pot ser que els hi falti una mica més d’acció, tal i com estan les coses, per que quedin plenament satisfets. La gent que vagi al cinema atreta per la suposada denuncia contra l'abús i la dependència de les relacions virtuals es pot sentir molt decebuda, la crítica social no passa de l'anècdota i no es profunditza gens ni mica.

Fitxa a FilmAffinity

18 de septiembre de 2009

District 9




Una de les estrenes del moment és aquesta pel·lícula del debutant Neill Blomkamp portat de la mà de Peter Jackson. El productor ha utilitzat el tant de moda màrqueting viral -publicitat emmascarada d'efecte boca a boca espontani- per dotar-la d’una aureola de cinema independent a contracorrent, la ciència-ficció vista com mai, la pel·lícula més revolucionaria des de Matrix...

La realitat, però, és que és un film més aviat mediocre, entretingut a estones si un té ganes de desconnectar el cervell i deixar-se endur. El començament és prometedor: veiem lo que sembla un reportatge sobre l’home encarregat de dirigir el trasllat d’una colònia extraterrestre ubicada al Districte 9 de la ciutat de Johannesburg cap a un campament a dos-cents kilòmetres de la ciutat -mimesi del famós succés al Districte 6 de Ciutat el Cap, d’on van ser traslladats, al 1965, prop de 60.000 habitants en declarar-lo barri només per a blancs-. Ens expliquen, com si veiéssim el Discovery Channel, que la nau va arribar fa vint anys i es va quedar immòbil sobre el cel de la ciutat durant tres mesos fins que les autoritats van decidir entrar-hi. El que es van trobar va ser una mena de “patera” intergalàctica, amb alienígenes malalts morint de inanició.


La pel·lícula està clarament inspirada en l'apartheid.

Això de l’aspecte documental en una pel·lícula de ficció no es nou. És un recurs del que s’ha abusat bastant per ficar a l’espectador de ple al mig de l’acció. Amb aquest truc es vol donar més versemblança a les situacions que ens mostren. En aquest cas un dels principals problemes és l'ambigüitat del producte, el to de comèdia que marca l’actor principal, fortament semblant al de la serie britànica The Office, barrejat amb una mica de sang i fetge, amb el segell inconfusible del senyor Jackson, i una bona càrrega d’acció, amb tots els clixés del cinema comercial dirigit a adolescents, armes enormes, explosions espectaculars, heroisme èpic i un llarg etcètera.

El resultat és, una vegada més, una idea interessant soterrada per un munt d’efectismes que no deixa lloc per a desenvolupar les idees que es podrien plantejar en quant al racisme, els conflictes de la convivència intercultural o la corrupció dels poders públics. Està clar que aquesta no era la intenció ni del director ni del productor, encara que com a pur entreteniment tampoc no acaba de funcionar, és un film massa dispers.

Fitxa a FilmAffinity

10 de septiembre de 2009

Lars von Trier Antichrist




Aquesta va ser la pel·lícula més polèmica del passat Festival de Cannes. No entraré en detalls, hi han imatges molt desagradables que poden ferir algunes sensibilitats, però res que no s’hagi vist abans. Pasolini o Miike arriben fins i tot més lluny que Trier en algunes de les seves obres. Fi de la polèmica.

Així doncs, tenim que Lars von Trier és un provocador. És un artista, es clar, i també és egocèntric i megalòman. La pel·lícula comença amb el seu nom tot seguit del títol, sense cap més introducció com “...presenta” o “escrita i dirigida per...”. L’anticrist és Trier. De fet, es podria considerar que tots els personatges no són més que una projecció de la lluita interna que va patir el director en caure en una profunda depressió. Les metàfores són bastant directes: el nen, la mort de la innocència; l’home, la lògica, la raó; la dona, la bogeria, l’instint; el bosc Edèn, l’únic que té nom, és la seva ànima.



Per una altre banda, una obra completa no pot ser només un exercici de superació personal. Trier agafa els elements més típics del melodrama i del terror, i l’estètica del videoclip i del cinema independent, i els fa miques per reconstruir una estètica i una narrativa pròpia. Si una cosa caracteritza el cinema d’aquest director és la seva independència tant del cinema comercial com del cinema d’autor. Va a contracorrent però amb un rumb concret i precís. No només utilitza clixés, també es nota la influencia dels seus mestres i contemporanis. Podem veure a Kubrick, Bergman, Haneke... i Tarkovsky a qui, fins i tot, dedica l’obra. Totes aquestes influencies hi són, però canalitzades pel poder creatiu i narratiu de Trier. No es deixa endur per l’homenatge sinó que reinventa un gènere, per a alguns menor, amb les eines dels grans mestres, creant un estil propi, únic i inimitable. Pot ser, repeteixo, pot ser, amb aquesta pel·lícula personal, incòmoda, bella i profunda a parts iguals, Trier ha demostrat que és el millor cineasta de l’actualitat, encara que molt per darrere dels seus mestres.



Tot aquell que vagi al cinema buscant el típic film de terror es pot sentir estafat i insultat, ho comprenc. Part d’aquest malentès ve de la promoció feta. Però això també pertany a l’univers Trier. La provocació no és complerta si no hi ha una polèmica i una gran divisió entre la crítica. Sense voler, les crítiques més ferotges contra Trier -poques crítiques negatives analitzen l’obra, es dediquen sobretot a titllar l’autor de misogin i degenerat- han sigut el millor reclam per anar a veure Antichrist.

Fitxa a FilmAffinity

Imago Mortis




Arriba una altra pel·lícula de terror a les sales. Té tots els ingredients per ser més del mateix: un paratge aïllat, un jove traumatitzat, un misteri ocult per personatges sinistres... llavors, ¿per què la vaig a veure?

Per un costat un dels noms que signen el guió és Luis Berdejo, guionista també de [Rec], una pel·lícula amb algunes idees interessants poc explotades. Per una altra banda, el director cita entre les seves influencies a Wim Wenders, Roman Polanski, Peter Greenaway i l'expressionisme alemany i el giallo italià. I, finalment, la possibilitat de descobrir un nou talent, Oona Chaplin, la filla de Geraldine -que també surt al film, afegint més expectació-.

El resultat, però, és decebedor. Més encara, jo diria que és catastròfic. Totes les citades referències es queden en això, cites. La influencia de l'expressionisme la trobem en el nom de l’escola de cinema on transcorre l’acció, F. W. Murnau, el sobrenom que els alumnes posen al director, Caligari, i alguns decorats de cartró pedra que no serveixen per res més que fer riure. De les altres referències no he trobat ni rastre, tret del giallo. Els amants del cinema de terror segurament coneixen aquest moviment Italià dels anys 60 que va tenir el seu apogeu entre els 70 i els 80. El més representatiu -i el més interessant, per a mi- és Dario Argento. Aquest subgènere destacava per la força visual de les seves imatges, l’ús de recursos arriscats i certa obsessió per la sang. En la pel·lícula que ens ocupa aquests trets desapareixen i l'únic que hi ha, relacionat amb aquest gènere, son un parell de seqüències amb moviments de càmera exagerats, talls de plànol sobtats amb repetició i música estrident.

Tota la història de la tanatografia està terriblement desaprofitada, quedant en una mera anècdota. Tot l’argument fa aigües, els personatges estan desdibuixats fins a desaparèixer, la direcció d’actors és pràcticament inexistent, l’atemporalitat de l’espai no deixa que ens identifiquem amb el protagonista, la música no acompanya l’acció -excepte quan toca donar un sobresalt, per descomptat- i la història d’amor entre els personatges es massa pueril. En definitiva, m’he avorrit, no he trobat un sol punt que m’hagi interessat. Si als fans incondicionals del cinema de terror els hi pot agradar, jo no sé per quina raó

Fitxa a FilmAffinity

Tres dies amb la familia




El cinema català pot estar d'enhorabona, Cesc Gay, Ventura Pons i Isabel Coixet han aconseguit fer-se un bon lloc a les sales de cinema d’arreu del món, i ara les joves promeses poden realitzar i estrenar en sales comercials les seves obres més personals. A sobre, els espectadors hi donen suport mantenint a la cartellera Tres dies amb la família durant tot un més, i qui sap quant temps més.

Una noia torna de França per assistir a l’enterrament del seu avi, el cap d’una família de la burgesia catalana. Durant els tres dies que passa amb ells anirem descobrint com la aparent unitat familiar es només una façana que oculta mentides, rancors i incomunicació.

Aquesta és una pel·lícula arriscada i honesta. Arriscada, sobretot, per ser una pel·lícula parlada en català, castellà i, fins i tot, una mica de francès; però també per ser un film contemplatiu, on els gestos diuen més que les paraules, sense histrionismes ni melodrames. I honesta per la veritat que desprenen uns personatges perfectament definits, i per la sensibilitat que desprenen les imatges de la pel·lícula.

El risc i l’honestedat són la matèria prima de tot creador per a convertir-se en artista, i la jove directora, Mar Coll, va molt ben encaminada. Però la seva opera prima no és, ni molt menys, perfecta. En el sentit purament dramàtic el film no està complert, sembla que l’estancament emocional dels personatges s’hagi propagat com una plaga per tot el metratge, refredant el drama molt per sota de lo desitjable.

És veritat que es tracta d’un retrat familiar, amb un fil conductor molt fi, quasi sense història. I és veritat que anar descobrint la difícil relació entre els membres de la família és tota una aventura per sí mateixa. Però és veritat també que la directora es perd en alguns moments, amb alguns plànols forçats, que poc a poc van distanciant a l’espectador de la pel·lícula. El problema de fer una obra amb tan poca tensió dramàtica és que el clímax no té la suficient força com per a gravar-se a la retina i perdurar. Per una altre part el minimalisme estètic que en un primer moment sembla plasmar perfectament la idiosincràsia d’aquesta família es converteix en un impediment per crear l’ambient adequat en el moment en que la protagonista entra a l’habitació de l’avia. El resultat és una bona pel·lícula que podria haver estat molt millor, esperem que Mar Coll segueixi pel bon camí i aviat ens demostri de lo que és capaç.

Fitxa a FilmAffinity

20 de julio de 2009

Delta




No és gens comú que s’estreni a les sales comercials del nostre país una pel·lícula hongaresa. En aquest cas, tot i haver guanyat el Premi de la Crítica Internacional al Festival de Cannes ha trigat tot un any en estrenar-se. I ha durat dues setmanes a les sales.

Pot ser l’argument no ha ajudat massa a portar el públic a les sales. Un noi torna a casa després de molts anys d’haver mort el seu pare i sense mantenir contacte amb la seva mare, per descobrir que té una germana. Decideix instal·lar-se a la cabanya del seu pare mentre construeix una casa al ben mig del riu. La seva germana se'n va a viure amb ell per ajudar-lo i això no agradarà gaire al seu padrastre ni als tradicionals habitants del poble. Però no tot és el que sembla i de seguida queda clar que el rebuig a la relació per part del nou marit de la mare amaga un sentiment més profund vers la noia.

Tota una tragèdia. De fet, està inspirat, molt lliurement, en Hamlet de Shakespeare i Electra d'Eurípides. Tornem a trobar una pel·lícula que s'endinsa en la modernitat partint dels clàssics. En aquest cas, però, el film no arriba a ser tot lo arriscat que un es pot esperar d’una pel·lícula moderna. El director Kórnel Mundruczó, encara siguent jove, porta a les seves esquenes tres llargmetratges, i això es nota. És una historia minimalista, la càmera expressa amb bellesa i poesia els sentiments dels personatges, sense melodrames. Una càmera contemplativa que es recrea en els relaxants paisatges del delta del Danubi. El paisatge representa perfectament el sentiment de solitud i alliberament dels protagonistes. La fotografia, per descomptat, capta totes les subtileses tant del delta com de les persones amb una preciositat que no desvirtua la cruesa del drama. ¿Què és lo que falla llavors?

En la meva opinió la idea no s’ha portat a l’extrem. És una bona pel·lícula, però no perdura en la retina de l’espectador. Li falta quelcom més salvatge, un contrast més evident entre la vida dels protagonistes i la de la resta del poble. Segurament, part de la falta de força es deu a que l’actor protagonista va morir a mig rodatge i van haver de començar de nou amb el jove compositor del tema principal com a actor. Una cosa així deixa petjada al cel·luloide.

Fitxa a FilmAffinity

10 de julio de 2009

La última casa a la izquierda




El cinema de terror es mou sempre en terrenys coneguts plens de tòpics. Aquesta vegada ens trobem amb un remake -ja sabem que les idees a Hollywood escassegen- de la primera pel·lícula de Wes Craven, que tant d'èxit va tenir més tard amb Pesadilla en Elm Street. Però no s’acaba aquí el joc de referencies, ja que Craven es va inspirar en El manantial de la doncella d’Ingmar Bergman. No cal dir que tot el treball del gran director suec en torn al be i al mal, la religió, l’odi, la ignorància i la venjança s’esfum completament en tots dos casos. Un altre cop les adaptacions, o inspiracions, es centren en l’argument i l’acció, deixant de banda qualsevol possible reflexió sobre el que passa.



Tenim a una parella amb la seva filla adolescent, la casa del llac de cap de setmana allunyada de la civilització i uns psicòpates que fan de les seves. Per un moment sembla que la pel·lícula vol explicar quelcom d’interessant, fins i tot pot intuir-se una lleu semblança a Funny Games de Michael Haneke, però la il·lusió no dura gaire. Des del primer moment la música melodramàtica de gènere, la realització d’impacte visual buida d’ànima -l'autèntic horror està en la càmera lenta!- i els canvis sobtats i sense gaire justificació en el comportament dels personatges, evidencien l’absurditat del producte.


Tant de bo hagués tingut el comandament a distancia de Funny Games per tirar endavant la pel·lícula i fer més suportable el patiment. No patia per la sort o desgracia dels protagonistes si no per la meva pròpia mala sort. Bé, és cert que no m’esperava gens ni mica una revolució en el terreny del cinema de psicòpates, però el que he vist em sembla que no val la pena ni com a entreteniment. Pot ser aquesta última versió és una mica més suau que la de Craven, al menys en el sentit purament visual, però també té la seva ració de sang i fetge. De fet, prefereixo l’aspecte naïf de serie B de l’original, té un cert regust amateur que lliga millor amb la violència gratuïta. I per sobre de totes les gratuïtats, la seqüència final, una bajanada del tot inexplicable, excessiva i fora de lloc, insultant diria jo.

Fitxa a FilmAffinity

3 de julio de 2009

Tres Monos



El xofer d’un polític es fa responsable de la mort d’un vianant en atropellar-lo el seu cap a canvi d’una bona quantitat de calés en sortir dels nou mesos de presó que li cauen. La vida de la seva dona i el seu fill no resultarà fàcil durant l'absència del pare.

El cinema turc no sol arribar a les nostres sales. Per sort, aquest cop, el premi al millor director al festival de Cannes i la qualitat de les seves anteriors pel·lícules han suposat suficient aval com per estrenar Tres Monos al nostre país. No voldria pas entrar a discutir l’entrada de Turquia en la Comunitat Europea, però sí he de dir que Ceylan és un director plenament europeu. El to de tragèdia ve directament heretat de la tradició grega, en la precisió de la càmera es veu l’influencia d’Antonioni i els silencis bé podrien formar part d’una pel·lícula de Bergman. Però més enllà de les arrels on es cimenta l’obra de Ceylan està el seu punt de vista. El director turc ens retrata als tres personatges principals deixant de banda les moralitats, endinsant-se en les mentides i mitges veritats, els fantasmes del passat i les pors que configuren la seva voluntat de viure. Aquest film desprèn veritat pels quatre costats i a la vegada ens mostra una realitat subjectiva on el color del cel, la música i els sons de l’ambient, els somnis i les fantasies, tot el conjunt dona forma al drama.

Alguns, potser, pensen que el ritme pausat i els enquadraments bellament precisos desvirtuen el naturalisme de la narració, en canvi, l’efecte que produeixen les imatges és més aviat captivador. L’espectador es veu hipnotitzat per l'estètica, mentre el seu cervell es veu lliure per endinsar-se en la ment dels personatges. No m’aventuraré a dir que es tracta d’una obra mestra, pot-ser amb un parell més de visionats surtin defectes que en un primer moment no he sigut capaç de veure, però sí puc dir que és la millor pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan i, segurament, la millor pel·lícula de les que he vist aquest any, exceptuant Gran Torino, per descomptat.

Lo que no em puc treure del cap és que la continuïtat de la modernitat al cinema europeu l’hem d’anar a trobar a Turquia, exquisida ironia.

Fitxa a FilmAffinity

Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel




Segons el meu parer, n’hi han dos tipus de biografies de personatges cèlebres: les explicatives i les metafísiques. El primer tipus ens narra una part de la vida -de vegades la vida sencera- del personatge en qüestió, sense cap més intenció que desvetllar els successos i les intimitats que van forjar el caràcter del famós i el van propulsar cap a l'èxit. El segon tipus, en canvi, utilitza la figura del protagonista com a reclam per reflexionar sobre la humanitat en general o, de vegades, algun tema més abstracte i filosòfic. D’aquest segon tipus n’hi han grans obres mestres del cinema, com Andrei Rublev del gran mestre rus Andrei Tarkovsky. Coco, de la rebeldía... és clarament del primer grup.



El problema amb les biografies explicatives és que deixen poc espai per als pensaments del director. Com que entenc el cinema com a obra d’art, crec que sempre és necessari que l’artista deixi part de la seva consciencia en el film, i això és molt difícil quan es fa una pel·lícula d’un personatge molt conegut i sobre el que la majoria de la gent en té alguna opinió o coneixement. En aquest cas, donat que la pròpia Gabriel Chanel, més coneguda com a Coco, va tergiversar i mentir descaradament sobre el seu passat al llarg de tota la seva vida, el material del que es parteix pot arribar a ser molt interessant. Em ve al cap l’arriscada Llámame Peter, centrada en la vida del famós Peter Sellers, on la persona i els personatges que va interpretar es barregen en un ambient psicodèlic que donen un encant particular al biòpic, allunyant-lo del classicisme que impera en el gènere.

La pel·lícula que ens pertoca avui narra la vida de Coco abans de convertir-se en la famosa dissenyadora, des d’una perspectiva extremadament lineal, amb una direcció mediocre que no deixa lluir el magnífic treball de fotografia. L’elecció de càsting sí està a l’altura, encara que el paper de Coco no sigui el més apropiat per que Audrey Tautou es llueixi. Pot ser, molta gent es sentirà decebuda si acudeix al cinema a veure els magnífics dissenys de la protagonista, ja que no és fins al final que arribem a aquesta època de la seva vida. És, més aviat, una història de superació personal com qualsevol altre, amb una dona com a protagonista. Encara que alguns puguin considerar-la com a exemple del nou feminisme, jo no veig com pot ajudar a reivindicar la posició de la dona en la societat una pel·lícula d’època. Annie Hall de Woody Allen sí és una pel·lícula feminista.

Fitxa a FilmAffinity

Radio encubierta




En principi hi han dos tipus de potencials espectadors per a aquesta pel·lícula. Per un costat tenim els amants de les comèdies romàntiques que, pot ser, tenen a Richard Curtis com el màxim representant de la nova comèdia romàntica anglesa, amb títols com Cuatro bodas y un funeral, Love actually o la saga de Bridget Jones a les seves espatlles. Sense oblidar els seus inicis com a guionista de televisió amb Rowan Atkinson a L’escurço Negre i Mr. Bean-. Per una altre banda, tenim als melòmans, en especial als amants del rock and roll dels anys 60, l'època amb més creativitat per habitant en la història de la música popular, que no es voldran perdre la fabulosa selecció musical que se sent al llarg de tot el metratge.

L’argument és només una excusa, un noi arriba a bord d’un vaixell des d’on es transmet una radio pirata de música rock. Paral·lelament, un Lord de la Càmera del Comuns del Regne Unit és l’encarregat de desempallegar-se de totes aquestes emissores que, de fet, no incompleixen cap llei. L’enfrontament entre emissores i govern podria ser interessant si es materialitzés d’alguna manera, però acaba sent repetitiva i avorrida. L’altre argument principal, la cerca del pare per part del suposat jove protagonista, tampoc acaba de funcionar. Dic “suposat” perquè hi han masses personatges i trames com per considerar protagonista només a un, encara que el punt de vista a l’inici de la pel·lícula estigui al costat del jove nouvingut.

El principal problema del film és que es deixa emportar per la bogeria dels personatges però sense atrevir-se a desfer-se del tot de la clàssica narrativa lineal. El resultat és un grapat de clips musicals i uns quants gags, més o menys graciosos, incrustats en una trama difosa i sense força. La pitjor part se l’emporten els actors, m’angoixa veure tot el talent malaguanyat en aquesta pel·lícula. Encara que hi han moments interessants i algunes interpretacions destaquen en certs moments, el conjunt és depriment. “Radio encubierta” és una llarga comèdia pueril, edulcorada i amb un argument sense cap ni peus, ni tan sols s’ha aprofitat la bogeria i el caos del rock per donar més frescor a la pel·lícula. Un últim detall, Emma Thompson només fa un petit “cameo”, o sigui, com si no sortís.

Fitxa a FilmAffinity

Millenium I: Los hombres que no amaban a las mujeres




Ens trobem amb l’adaptació a la gran pantalla de l’ultim gran èxit editorial del moment. La trilogia Millenium de Stieg Larsson està per tot arreu, tothom n’ha sentit ha parlar i molts n’han llegit els primers dos volums. Aviso, d’entrada, que tinc per costum no llegir best-sellers, m’avorreixen molt. Literàriament no tenen cap interès, és més aviat un passatemps, pur entreteniment, com fer un sudoku o uns mots encreuats, i m’agrada més alguna d’aquestes opcions per matar el temps. Donada la meva opinió, totalment personal i sense cap valor crític, passo a valorar la pel·lícula en qüestió.

No entraré en detall amb l’argument, es tracta de la típica investigació d’un misteri per part de personatges una mica a contracorrent. Com sempre amb aquest tipus d’argument el principal problema és que una vegada descobert el misteri es fa insuportable una revisió -o relectura- de l’obra, encara més si tenim en compte la extensió del film. Això, per a la immensa majoria de la gent, no es un defecte, ja que la societat de consum ens duu a oblidar-nos immediatament de l’obra consumida per atrapar-nos, tot seguit, amb una de nova.

Pot ser lo més sorprenent d’aquesta producció és que s’ha realitzat a Suècia, sembla que aquest cop a Hollywood no han sigut tan ràpids i han perdut una gran oportunitat. Un podria pensar que sent una producció sueca el resultat podria ser mitjanament interessant, però sembla que un altre cop ha guanyat la voluntat de fer un calc del llibre a la llibertat artística del director. Encara que sí es nota en certes seqüències un ritme i una visió més escandinava del món, el conjunt és molt impersonal. Els problemes i les actituds dels personatges són fàcilment transportables a qualsevol part del món occidental. El perfil dels personatges corresponen a arquetips més que vistos i l’entorn no aporta cap idea o pensament extra per emportar-se a casa al sortir del cinema. La correcció política anul·la qualsevol intent de reflexió sobre la societat i l'ésser humà. És una llàstima que no s’hagi profunditzat una mica més en la protagonista femenina, molt més interessant que l’avorrit, idealista i cavalleresc periodista.

A destacar l’inici i el final, ambdós amb fortes incoherències, que fan perdre immediatament l’interès de qualsevol devorador de novel·les de misteri. En definitiva, una pel·lícula per passar l’estona i desconnectar el cervell de les preocupacions diàries.

Fitxa a FilmAffinity

Good




L’actor Viggo Mortensen interpreta a John Halder, un professor de literatura i escriptor a l’Alemanya nazi. És un home bo, com diu el títol del film, massa bo. Mentre la seva vida privada és un desastre, és requerit pel partit gracies o, més aviat, per culpa de la seva última novel·la, a on un home ajuda a morir a la seva dóna que pateix una malaltia degenerativa incurable. Comença llavors el seu particular descens als inferns del nazisme. Encara que ell es mantenia en contra de les idees del partit, i sent el seu millor amic jueu, acaba formant part de les SS com a membre honorífic, en un moviment per part de la propaganda per incorporar intel·lectuals a les seves files.

La pel·lícula és l’adaptació d’una famosa obra de teatre de C.P. Taylor que va tenir un gran èxit de crítica i públic als anys vuitanta. Sempre és un gran repte adaptar una obra famosa, sigui literatura, teatre o còmic, i aquesta no és una excepció. La dificultat d’adaptar l’estil metafòric i oníric de l’obra original i a la vegada fer-la accessible al públic general és molt arriscat i en aquest cas no ha sortit bé. El tema és d’un gran interès i està enfocat de manera que no es circumscriu a l'època, sinó que es pot extrapolar fàcilment a la condició humana en general. La debilitat de les creences enfrontades a la vida diària, la moral enfrontada al pragmatisme, és un debat encara viu. La utilització i manipulació de les idees dels intel·lectuals per part del poder no és exclusiu dels nazis, ni tan sols de les dictadures. Però una pel·lícula no és només el seu contingut, l’estil defineix com aquestes idees penetren en l’espectador.

He de dir que Amorim, el director, ha sigut valent. El ritme pausat, la metàfora i la narració no lineal no són comuns en el cinema comercial actual, però no ha pogut evitar posar uns títols amb l’any per emfatitzar les el·lipsis. Aquesta és la constant del film, per un costat ens proposa un estil contingut i precís, amb una direcció molt personal i per altre banda el director es perd en moments crucials, donant com a resultat una obra irregular. Tampoc ajuda la pèssima direcció d’actors, que no acaba en desastre gràcies a la categoria d’actors com Mortensen, encara que no és ell qui més destaca, si no que Isaacs (també productor executiu de la pel·lícula) és qui borda el seu paper d’amic jueu de l’escriptor. Encara amb tot, el resultat no és una pífia absoluta i és suficientment interessant com per donar-li una oportunitat.

Fitxa a FilmAffinity

Génova




Marianne i les seves filles Mary i Kelly tenen un terrible accident de tràfic. La mare mor i les seves filles sobreviuen només amb ferides superficials, però més que el dolor físic el que pateixen és la culpa i el desconsol. El pare, Joe, decideix canviar d’aires per intentar superar la pèrdua, així que viatja de Chicago a Gènova amb el que resta de la seva família. El viatge, però, no te l’efecte analgèsic desitjat. La petita Mary sent una terrible responsabilitat per haver causat l’accident i Kelly respon al dolor amb rebel·lia i rancor.

L’argument no és ni molt menys original ni te cap gir extraordinari. Podria ben bé tractar-se d’un melodrama de sobretaula qualsevol, però la particular mirada de Winterbottom fa que aquesta senzilla història s’elevi de categoria fins a convertir-se en una obra realment interessant. El britànic és un director molt personal que ha explorat pràcticament tots els gèneres del cinema, des del documental fins a la ciència-ficció. Pot-ser el gran interès que m’ha despertat la pel·lícula es deu en gran part a l’interès que hem desperta el director. No és ni de bon tros el millor dels seus films, però és una altre petita peça del trencaclosques que suposa la seva obra general.

Una particularitat, especialment confortable, de la pel·lícula és que la necessària postal de la ciutat italiana no és anecdòtica. Winterbottom aconsegueix superar la mirada del turista i integra perfectament el paisatge en la trama. La ciutat esdevé un personatge més que canalitza el desconsol i la frustració dels protagonistes. Els laberint de carrerons estrets que composen el casc antic i les petites platges apartades de la civilització composen una acurada metàfora dels conflictes interns de cadascun dels personatges, essencial per comprendre la dificultat de recompondre la família trencada. Especial menció mereix el treball amb els actors. Primer, per l’encert amb el repartiment i, segon, per la magnífica actuació en general. És molt difícil aconseguir la profunditat necessària per al drama sense caure en sensibleries, i en aquesta pel·lícula s’agraeix molt el gran nivell aconseguit.

Potser l'únic punt fluix és la necessitat de tancar la història amb un clímax una mica forçat. Crec que el poder de seducció del film resideix en la mirada observadora, quasi antropològica, sobre els personatges i el final és massa explicit en contrast amb la resta de la narració. Una pel·lícula molt recomanable per fugir dels tòpics.

Fitxa a FilmAffinity

The International




A mig camí entre el cinema d’acció i la intriga de conspiracions internacionals, The International ens narra els intents per part d’un idealista agent de la Interpol (Clive Owen) de desvetllar la trama de corrupció que envolta el fictici Banc Internacional de Negocis i Crèdit. En conèixer l’argument vaig pensar que per fi Hollywood despertava i feia una pel·lícula d’actualitat immediata. Malauradament, jo estava equivocat. Aquesta ficció està basada en el cas del Banc de Crèdit i Comerç Internacional, una mena de banc per al crim organitzat internacional i les operacions encobertes de molts estats, fundat als 70 amb seu a Luxemburg, que va ser jutjat en diverses ocasions i va acabar desapareixent a finals dels 90.

En aquest cas, la realitat ja va superar fa molt de temps a la ficció, però es clar, un succés tan complicat no es pot resumir en dues hores de pel·lícula. Això no hauria de ser cap problema si hi hagués quelcom més al film, però no, no hi ha res més. No hi ha història d’amor, ni conflicte intern del protagonista. Aquest, de fet, té tant clar el seu objectiu i és tan ferm en els seus principis que vaig pensar que en qualsevol moment sortiria disfressat de ratpenat. Sí, m’ha saltat a la ment l’ultima pel·lícula de Batman, El Caballero Oscuro, cap al final del metratge. Tant a l’una com a l’altre, el protagonista ha de prendre una decisió dràstica i sacrifica part dels seus ideals, sortint-se del sistema, per tal d’acomplir la seva missió i detenir als dolents. En canvi, i a diferencia del que pot semblar, és molt més creïble l’actitud del super-heroi que no pas la de l’agent de la Interpol i el seu fanatisme desmesurat.

En general, els personatges són massa arquetípics, no tenen cap profunditat ni evolucionen al llarg del film. L'únic sentit que té el paper que interpreta Naomi Watts és fer de rèplica al protagonista, per tal d’explicar la trama amb uns diàlegs forçats i confusos. La denuncia ha perdut força amb l’arribada de la crisi bancaria internacional, que no té res a veure amb l’argument de The International. La direcció es irregular, massa efectista, però podria ser molt pitjor. Com a pel·lícula d’intriga és pobre, com a pel·lícula d’acció és entretinguda, però com a cinema-denuncia és anecdòtica. Una llàstima, m’he quedat amb ganes de veure una vertadera crítica al sistema bancari internacional.

Fitxa a FilmAffinity

Ponyo en el acantilado




Ponyo en el acantilado és l’extrem oposat a lo que ens proposen les grans companyies d'animació nord-americanes. Contra la fastuositat tecnològica d’aquelles, l’estudi Ghibli, amb Miyazaki al capdavant, creen una obra totalment artesana, dibuixada a mà com totes les pel·lícules del gran mestre, segurament recordeu encara El viaje de Chihiro o La Princesa Mononoke que van fer trontollar l'hegemonia de Disney.



Però les diferencies no són només tècniques, també a nivell narratiu n'hi han de molt importants. A Ponyo en el acantilado no hi han grans accions heroiques, no és una aventura èpica. Miyazaki ens posa al costat d’un nen de cinc anys, amb tota la seva ingenuïtat i fantasia, però també ens mostra l’aventura de viure i descobrir el mon tal com és. Des del primer moment, la pel·lícula és un plaer per als sentits -la espectacular animació de l’aigua de la mà del propi mestre als seus 67 anys d'edat és impressionant-, sense deixar de banda la profunditat emocional característica del director. La màgia de Miyazaki consisteix en crear un món de fantasia amb personatges reals i complexos, les relacions entre ells son l’autèntic tema de l’obra. Evidentment, és una pel·lícula d’amor, però no de l’amor romàntic de comèdia barata, si no de l’amor a tots els nivells: l’amor d’una mare pel seu fill, l’amor entre adults, l’amor infantil...

Potser alguns fans de Miyazaki poden pensar que el mestre s’ha estovat i ja no és el misantrop amant de la naturalesa que s'entreveu en altres films seus, però res més lluny de la realitat. En aquest cas no hi ha pràcticament conflicte entre la humanitat i la naturalesa ja que el poder d’aquesta última es devastador i insuperable per als ridículs humans que responen amb resignació als esdeveniments. L’únic conflicte és el desordre natural ocasionat per l’amor entre Ponyo, la nena-peix, i Sakuke, i té una resolució de lo més senzilla.



Vull deixar clar que senzill no vol dir simple, és molt reconfortant pensar que encara hi ha qui creu que els nens no són estúpids, i és capaç de crear una historia apassionant barrejant la fantasia més desbordant (literalment) amb els sentiments més humans sense caure en la sensibleria. Ponyo en el acantilado és una pel·lícula per als nens, per als adults que viuen en pau amb la seva infància i per a aquells que ja no se’n recorden de com va ser la seva infància.

Déjame entrar




Ficar aquesta pel·lícula al sac del gènere de terror es absurd. Sí que hi ha una mica de sang i fetge, però el tema del film no es el vampirisme, es tracta d’una historia d’amor preadolescent entre dos individus inadaptats. Tenim a un nen, Oskar, de pares divorciats i que pateix abusos a l’escola; a una vampiressa amb cos de nena, Eli, acompanyada d’un home adult que acaben d'instal·lar-se al pis del costat; i tot això a un suburbi Suec als anys vuitanta. És important destacar aquest últim aspecte, ja que la innocència tecnològica de l'època i el paisatge desert de neu i foscor donen el suport contextual necessari per a que es desenvolupi l’argument.

És possible que les circumstancies del nen protagonista siguin semblants a les de l’autor de la novel·la original, que ell mateix a adaptat per al cinema, traient la part fantàstica, es clar. S’intueix en l'honestedat amb que es plasma la difícil manera de relacionar-se amb el món per part d’Oskar i també en els personatges adults, que semblen més el llunyà record de quan un era nen que els personatges complerts i profunds que haurien de ser. Aquesta simplificació del món adult i el fet de profunditzar en el món infantil dóna com a resultat un conte de fades, molt en la línia que està de moda avui en dia: lleuger, sinistre, romàntic i preciosista.

El vampirisme al cinema és un del temes més fructífers, però no en parlaré ara ja que he dit que no és una pel·lícula de vampirs si no de inadaptats. Un apunt només que crec interessant, i és que sembla que sempre hi hagin al menys un parell de seqüències que només serveixen per explicar coses de vampirs, anècdotes sense cap valor narratiu, de l’estil “Sabíeu que els vampirs...?”. Aquesta pel·lícula també hi cau, sense abusar, però aconseguint que es trenqui el ritme narratiu per un instant.

Així doncs, tenim un film interessant que perd força degut, per una banda, a la falta de tensió dramàtica entre els personatges -la relació entre Oskar i els seus abusadors és l'únic punt a destacar en aquest sentit-, i, per altre, a la influencia dels molts anys a la televisió per part del director -l’abús de primers plans tan típic de la petita pantalla contrasta amb un encertat ús del paisatge i del ritme. En definitiva, agradarà molt als fans del cinema independent sense gaires pretensions i molt poc a qui vulgui una pel·lícula de terror clàssica.

La sombra del poder




La sombra del poder és una pel·lícula de suspens -l’anglicisme thriller no m’acaba d’agradar- bastant entretinguda. Es tracta de l’adaptació d’una mini-sèrie de set capítols de la BBC anomenada State of play (títol original del film, també). La trama, en aquest cas, gira en torn a una investigació al congrés sobre les actuacions d’una empresa de seguretat privada contractada pel govern nord-americà en varies missions al voltant del món. L’afectació del congressista Stephen Collins per la mort d’una investigadora del seu equip pren la metxa del sensacionalisme i ràpidament es comença a parlar d'escàndol sexual. Cal McAffrey, un periodista de la vella escola i antic company d’habitació del congressista a la universitat, descobreix una estranya relació entre un assassinat sobre la que escriu un article i la mort de la noia, i comença a treballar en la noticia d’una possible conspiració amb una jove periodista encarregada del blog del diari.

A partir d’aquí es desenvolupa una trama de conspiracions no gaire original, centrada en la investigació per part dels periodistes. Podria recordar a Todos los hombres del Presidente (Alan J. Pakula, 1976), però es queda curta en tots els aspectes. Podria ser una reflexió sobre el perill de contractar mercenaris per part dels estats -de fet, només canviant PointCorp, el nom de l’empresa que surt a la pel·lícula, per Blackwater ja dona esgarrifances-, però tampoc s’arriba en lloc amb aquest tema. Tampoc funciona bé la tensió emocional entre els personatges, ni la historia d’iniciació de la jove promesa per part del vell periodista, ni la crítica al nou periodisme sensacionalista que té Internet com a medi de difusió principal. Potser el problema és que els guionistes han volgut tractar tots els temes de la sèrie, de set hores de duració en total, en poc més de dues hores. Kevin Macdonald no pot controlar totes aquestes pinzellades de guió, però en lo que respecta al pur suspens, a l’acció que atrapa a l’espectador fins al final, aquí surt ben part. No te personalitat però sap resoldre amb seguretat un espectacle entretingut.



Per cert, amb l’estrena de la pel·lícula ha arribat també al nostre país la sèrie original en DVD. Per desgràcia, es tracta d'una edició precipitada amb doblatge al castellà llatinoamericà i sense versiò original subtitulada. Sempre ens restarà Internet...

Slumdog Millionaire




Finalment he anat a veure la gran triomfadora als Oscar i, definitivament, és una pel·lícula sobrevalorada. No m’estranya, però, que hagi agradat tant als acadèmics de Hollywood, te l’encant i el color típic de les produccions de Bollywood però passat pe un filtre occidental. És un conte de fades amb certs tocs de denuncia social, una denuncia que es dilueix durant el metratge fins al no res. Danny Boyle és un director molt irregular, va tenir una gran inspiració en fer Trainspotting, però sembla que el mèrit principal va ser adaptar la genial novel·la, doncs no ha tornat a fer cap pel·lícula amb el mateix impacte fins ara.

Smuldog Millionaire comença amb força, amb la tortura del protagonista, Jamal, acusat d’haver fet trampes a la versió del programa ¿Quiere ser Millonario? de la Índia. El noi comença a relatar cóm és que coneix les respostes, cadascuna associada a un moment de la seva vida. No es pot negar que la proposta és interessant, el mecanisme pregunta-record funciona bé i ajuda a mantenir l’atenció. Però el film es trampós, un conte infantil que no profunditza en cap moment en les motivacions dels personatges, el guió està tant calculat que arriba a ser fred, i la direcció de Boyle es mediocre. Em vaig avorrir, molt. L'únic que em va mantenir a la butaca va ser l’espectacle visual i sonor que, per altre banda, no és res que no es pugui veure en qualsevol comèdia musical índia, inclòs el típic ball als títols de crèdit finals.

Partint d’un context de misèria absoluta, plena d’abusos de tot tipus, un es pregunta cóm es pot fer una comèdia romàntica en la que tota l’esperança es centra en fer-se milionari per pura casualitat en un concurs de la televisió. Res de subvertir l’ordre establert, es millor convertir-te en un d’ells. Amb aquest missatge es normal que agradi tant als milionaris enrotllats de Hollywood com a les multituds pobres de les barriades índies, però des d’un punt de vista crític es tot un despropòsit. Un apunt: al voltant de 700 milions de persones viuen a l'Índia amb menys de 20 rupies (30 cèntims d’euro) diàries, dubto que puguin pagar l’entrada per veure la pel·lícula.

Watchmen




L’any 1986 el còmic es va fer adult. Els britànics Alan Moore (guionista) y David Gibons (dibuixant) van publicar Watchmen, una ucronia en 12 números. Semblava el típic còmic de super-herois, però no ho era. Partint de les premisses típiques del gènere, Alan Moore va crear una historia complexa i fosca. Ambientada en ple conflicte nuclear entre els EUA i la URSS, ens mostra un món desesperançador. Una llei prohibeix els herois emmascarats i aquests han de tornar a fer vida normal. No els hi costa gaire, ja que la majoria d'ells no te poders de cap tipus. L’únic que sí en te és el Dr. Manhattan que, degut a un accident científic, te el poder de modificar la matèria al seu plaer, percep el temps passat, present i futur com una sola cossa i treballa en un laboratori secret de l'excèrcit del EUA. En el moment en que comencen a assassinar a justiciers retirats alguns d’ells comencen a investigar qui està darrera de les morts.

La genialitat de l’obra gràfica radica en la meticulositat amb que es plantejava cada pàgina i cada número. Alan Moore no dubtava en traslladar les seves inquietuds polítiques, filosòfiques i socials als seus còmics, a més de treballar amb cura l’aspecte artístic fins a nivells propis del millor cinema. Tot això feia que les editorials no estiguessin gaire a gust amb aquest autor tan independent i indomable i, tant mateix, va succeir amb les productores quan, en la nova moda d’adaptar còmics a la gran pantalla, van posar l’ull en els seus còmics. Algunes de les primeres adaptacions d’obres seves (La Liga de los hombres extraordinarios i Desde el infierno) eren tan poc respectuoses amb l’obra original que va decidir no cedir mai més els seus drets. El problema és que algunes de les seves obres tenien els drets cedits a les editorials i ell va perdre el control. Al menys va poder renunciar al nom en els crèdits i a la (milionària) remuneració per les adaptacions.

Així arribem a Watchmen, la pel·lícula. El director Zack Snyder (300), intenta plasmar tal qual l’obra original, oblidant-se de les diferencies entre el llenguatge gràfic i el cinematogràfic. El resultat és abominable, un llarg videoclip -el món on es va formar Snyder- sense força. Potser per a aquells que no hagin gaudit de l’obra original és un producte entretingut, però com adaptació no val res. Jo recomano llegir el còmic original, tot un referent cultural de la segona meitat del segle XX.

A ciegas (Blindness)




D’entrada, m’agradaria aclarir què és i què no és aquesta pel·lícula de Fernando Meirelles: és l’adaptació, més o menys fidel, de la novel·la Assaig sobre la ceguera, del Premi Nobel de Literatura José Saramago; no és una pel·lícula de terror psicològic habitual, en absolut; és, o pretén ser, una paràbola moral sobre la condició humana; no és del tot comercial, ni del tot experimental. És, sobretot, un producte estrany.

L’argument és simple, una misteriosa malaltia comença a deixar cega a part de la població. Les autoritats aïllen als afectats en uns centres sense cap mena de cura més que caixes de menjar, que han de repartir-se ells mateixos. L’organització entre els infectats per la ceguera blanca -que és com anomenen a la malaltia- es complica i degenera, donant com a resultat una extensa mostra de lo millor i lo pitjor de la naturalesa humana. Una dona que conserva la visió és l'únic referent que tenim per endinsar-nos en aquest malson.

Potser l’ambició de voler abastar massa és el principal inconvenient de la pel·lícula. La novel·la profunditza en l’interior dels personatges amb deteniment, de manera que no necessitem conèixer ni tan sols el nom de ningú. A la pantalla, en canvi, no hi ha lloc per tanta introspecció i els personatges han de respondre a estereotips. Si s’ha llegit el llibre, és fàcil transvasar les personalitats de la novel·la als personatges del film, però si no, sembla que es perd part de les reflexions que l’autor pretén fer de la societat, donant com a resultat una obra incompleta.

Per una altra part, Meirelles experimenta amb la càmera i el só amb la intenció de fer-nos sentir la ceguera, però sense aconseguir l’efecte, al menys en la meva opinió. És una llàstima que Meirelles no hagi volgut sacrificar la fidelitat a l’obra per fer una pel·lícula més personal. Ens trobem, com sempre, entre la lluita interna del creador a l’hora de decidir entre agradar a tothom o ser més honest, encara que sigui a costa de perdre espectadors.

En aquest cas la decisió d’adaptar una novel·la tan profunda i famosa juga en contra, però no per això el producte resultant es abominable, ni molt menys. Al film hi ha ciència-ficció de la bona, de la que es pregunta qui o què som, i ens mostra amb brutalitat lo que l'ésser humà pot arribar a ser, massa filosòfica per a alguns i massa superficial per a uns altres. Ja ho he dit, és una pel·lícula estranya, però no deixa indiferent.

Gran Torino




Ho admeto, tinc debilitat per les pel·lícules de Clint Eastwood. És un director que mai m’ha defraudat, totes les seves pel·lícules son interessants en un aspecte o altre. Potser és un director ancorat al classicisme, que no pot ni vol anar més enllà en la utilització del llenguatge cinematogràfic, però es que tampoc li cal. Aquesta última prova de la seva genialitat així ho demostra. Eastwood interpreta ell mateix a Walt Kowalski, un veterà de la guerra de Corea, malcarat, malparlat i xenòfob. No suporta ni entén als seus propis fills i nets i, degut a la mort de la seva dona, es troba de cop en plena solitud. El barri ha canviat molt i ja pràcticament tots els seus veïns son hmongs, una ètnia del sud-est asiàtic. Ens trobem amb un plantejament senzill, ple de clixés, que creix amb cada segon que transcorre, fins a convertir-se en un drama profund, en una reflexió sobre l’espiritualitat, la tradició, la culpa, la redempció, la vida i la mort.

És increïble com estructura Eastwood la pel·lícula de manera que la identificació amb els personatges i la situació sigui immediata i tenir temps així per desenvolupar amb profunditat les idees que vol expressar. Idees que expressa amb la seva típica naturalitat, sense moralismes de cap tipus, una cossa molt difícil de trobar avui en dia. No només l’estructura del guió és excel·lent, els diàlegs, els actors, la fotografia, la música, tot treballa al mateix nivell per crear l'atmosfera adient.

No voldria predisposar massa a l’espectador a experimentar les sensacions que m’ha transmès a mi la pel·lícula, crec que la millor manera de gaudir del cinema és deixant-se endur per lo que ofereixen les imatges. En aquest cas, però, m’agradaria incidir especialment en el Gran Torino del títol, un cotxe que utilitza de manera magistral durant tot el film per materialitzar els desitjos del personatges. És fascinant veure com es canalitzen moltes de les emocions a través d’un objecte com si d’un fetitxe es tractara. Un amulet que és capaç d’atrapar l’anima dels personatges però sense tenir un gran protagonisme per sí mateix. Aquest és el gran secret de Gran Torino.

Tot aquell que pensi que és una obra menor d’Eastwood crec que està totalment equivocat, les grans obres no ho son per tenir grans arguments, grans actors o grans pressupostos, ho son perquè les coses més senzilles ens fan sentir les més grans emocions. I aquesta es una obra mestra.

El luchador




A la dècada dels 80 va començar la seva carrera. Va pujar ràpidament i es va fer molt popular, però com que tot el que puja alguna vegada ha de baixar, va caure en el oblit durant els 90. Alguna actuació secundària, però res important. També va tenir problemes de salud, no entrarem en detalls ja que el seu aspecte físic ho diu tot. Però veus aquí que, en arribar el segle XXI, torna a entrar en el joc, fins a tal punt que, amb aquesta última pel·lícula, li donen un Globus d'Or. Evidentment, estic parlant de l’actor, Mickey Rourke, i no del personatge de El luchador, encara que les seves vides són paral·leles.

Randy es un lluitador fanàtic de la lluita lliure americana, a mig camí entre el teatre i l’espectacle de faquirs. Es barregen realitat i ficció al ring i a la pantalla. Un no sap fins a quin punt el patiment és del propi Rourke o del personatge que hi interpreta. No en va, el mateix Randy sembla tenir problemes amb el seu nom. Tot gira en torn a la confusió. Fins i tot la historia d’amor amb una stripper, Cassidy de nit, Pam de dia, es complica de manera absurda. L'única sortida és la lluita. O actuar, al cap i a la fi, és lo mateix.

Darren Aronofsky dirigeix la seva obra amb cura. Pot ser als que coneguin la seva obra anterior els hi sobtarà el canvi de registre. Deixa endarrere els artificis i l’experimentació i adopta un estil molt més proper al documental. M'hauria agradat veure aquesta pel·lícula amb un enfoc més arriscat, però el resultat no es decebedor en absolut. Aronofsky te un domini envejable de la càmera, i no és cosa fàcil quan hi ha tants plànols-seqüència amb càmera en mà. La música per part de Clint Mansell és també excel·lent, està present però casi no es nota.

El guió, però, no té gaire a dir per sí mateix. De perdedors en coneixem molts a l’historia del cinema, sobretot boxejadors. L’ambientació en el món del wrestling és l'únic punt original d’una historia massa predictible i que per als europeus no crec que sigui, en general, tant interessant com per als nord-americans. Tampoc m’han agradat les referències a Jesucrist, una mica fora de to, crec. Suposo que volien donar un toc més espiritual a les accions del protagonista, del tot innecessari en la meva opinió. Tot hi això, val la pena veure-la, no és una obra mestre però sí està molt per sobre de les estrenes habituals.

Revolutionary Road




Aquesta es la quarta pel·lícula de Sam Mendes que va inaugurar la seva carrera cinematogràfica amb American Beauty. Com a la seva primera obra, en aquesta última ens trobem amb un matrimoni en decadència, però ambientada a mitjans dels anys 50. En aquest cas el matrimoni està format per una parella jove, encara amb el somni d’una vida millor. Però els somnis topen amb la dura realitat i la topada d’aquesta parella és de les fortes.

Es tracta d’un drama molt interessant, encara que sigui un tema ja conegut i que hi hagin moltes pel·lícules -algunes molt superiors a aquesta- que tractin el mateix tema. En aquest cas el principal interès recau en els actors, tant Leonardo DiCaprio com Kate Winslet realitzen un treball magistral, molt lluny de la melodramàtica Titanic. La sorpresa ve de la mà de Michael Shannon en el paper d'esquizofrènic en tractament. La resta d’actors secundaris també mantenen el nivell, es nota l'experiència de Mendes al teatre abans de dedicar-se al cinema. Tot això, junt amb una fotografia més que correcte, ens endinsen sense problemes a la pel·lícula i ens facilita la identificació amb els personatges. Potser l'únic punt fluix es la música composada per Thomas Newman, massa repetitiva i una mica fora de context pel meu gust, de totes maneres no molesta i la resta de la selecció musical es tot un encert.

És una llàstima, encara que sigui una de les millors estrenes dels últims mesos, que Mendes no hagi pogut seguir el camí que va intentar agafar amb Jarhead, un drama bèl·lic molt més atrevit que aquesta última pel·lícula. Havent filmat només quatre obres en deu anys es estrany que ara torni a fer una pel·lícula tant semblant en plantejament a la famosa American Beauty. Em sembla que a la nova generació de grans cineastes americans els hi costa bastant trobar productors que acceptin riscos. Hi ha una mena d’estancament de la modernitat. Ara mateix, a la industria del cinema, els directors es podrien dividir entre els evidentment comercials i els que neden entre dos aigües, posant un peu fora del terreny propi de la industria però sense donar l’esquena a tota la seguretat que suposa formar part de la gran família de Hollywood.

Deixant digressions a part, la pel·lícula és força bona, no defraudarà als amants dels drames profunds, ni als amants de grans interpretacions, destacant per sobre de totes la de Kate Winslet.

El curioso caso de Benjamin Button




L'última superproducció de Hollywood ens narra la vida d’un home ben peculiar, que neix vell i rejoveneix amb el pas del temps. Es tracta d’un melodrama fantàstic de producció immillorable amb un ús intensiu de tot tipus d’efectes especials i amb una fotografia excel·lent. Aquí s’acaben les bondats. És una pel·lícula llarga, la vida sencera d’una persona no es pot explicar en una hora i mitja, però no profunda. Des del 1918, el final de la Primera Guerra Mundial, fins al 2005, l’any en que l’huracà Katrina va arrasar Nova Orleans, Benjamin passa per la historia sense que res sembli afectar-li. En aquest món de fantasia tot és lleuger, les accions dels personatges pràcticament no tenen conseqüències, ni tan sols algú s'estranya de la condició tan extraordinària de Benjamin!

Per una altra banda, es tracta d’un conte, podria ser que el guionista, el mateix de Forrest Gump, volgués justament això: un film lleuger on l’important és l’amor etern entre els protagonistes. Podria ser que fos un cant a la vida, encara que sigui una vida fora de lo comú. Però es que ni això funciona. Tota la poètica de la pel·lícula es malmet per culpa d’una veu en off que insisteix en lo que estem veient sense aportar absolutament res. Sembla que David Fincher, el director de El club de la lucha i Seven, no confii en la capacitat de l’espectador d’entendre una imatge sense posar-hi per sobre una música sentimental o una veu forçadament poètica. Pot ser hi han espectadors que no comprenen la poètica i la metàfora, però es que d’aquesta manera l'únic que s’aconsegueix es ofegar la narració, convertint un argument amb moltes possibilitats en un conte més innocent i buit que qualsevol dels d’Andersen o dels germans Grimm.

Si hi ha alguna cosa a destacar és la utilització de petites peces imitant el cinema mut que salpiquen el llargmetratge, llàstima que no se'n faci un ús més extens amb variacions al llarg del temps en concordança amb els canvis en la tècnica cinematogràfica al llarg de la historia. Menció especial també a la història que obre el film, un altre cop malmesa per la veu en off i l’abús d’efectes especials. En definitiva, si l’espectador es deixa arrossegar per la preciositat dels efectes visuals i la fotografia, sense pretendre emportar-se a casa res més que una estona d’entreteniment, pot ser no sortirà defraudat del cinema. Si l’espectador vol una obra que li amplii els horitzons i li faci veure les coses des d’una perspectiva diferent, definitivament, aquesta no es la pel·lícula que busca.

RocknRolla




Guy Ritchie retorna amb RocknRolla al món que l’hi va fer famós. Un món de mafiosos cruels y petits delinqüents sense futur, però on la sort, la casualitat, és una mena de gran redemptora que equilibra la balança. Aquesta nova pel·lícula podria considerar-se la tercera part d’una trilogia, amb Lock and Stock i Snatch: Cerdos y Diamantes. Però la veritat és que sembla que s’ha vist obligat, be sigui per decisió pròpia o per pressions dels productors, a fer una altre pel·lícula d'èxit assegurat repetint la fórmula ja coneguda després de dos fracassos de crítica i públic.

Com deia, res de nou en el plantejament, ni estètic ni de contingut. Això, de fet, no es ni bó ni dolent, la pel·lícula es molt entretinguda, a tothom que li hagin agradat les dos ja citades els hi encantarà aquesta. Personalment, m’ha semblat que hi ha intenció d’evolucionar, però que no hi troba el camí correcte per fer-ho. Manté l’humor negre, el sarcasme i la ironia pròpia dels cínics que omplen l’imaginari del film, l'estètica de videoclip, efectista i personal a la vegada. Tot bé, excepte una cosa fonamental, el guió. No es que sigui dolent, es acceptable, però massa caòtic, li falta ritme. Això es lo que volia dir amb l’intent d’evolució. Sembla que Ritchie vol fer pel·lícules més madures, més complexes, i tot el que se li acudeix es omplir de trames sense força un guió que podria ser molt millor si dediqués més temps als personatges centrals i deixés de banda d’altres totalment prescindibles.

Crec que la pel·lícula no acaba de funcionar com a pur entreteniment per la complexa trama, que necessita uns deu minuts d’introducció amb la veu en off d’un dels personatges ficant-nos en situació. Tampoc funciona com a cinema d’autor, tot i que de seguida reconeixem el segell de Guy Ritchie, ja que hi ha massa influencia del seu anterior món, el dels videoclips. El director sembla que de vegades es perdi i no sàpiga ben bé com afrontar algunes escenes, sortint per la via ràpida amb alguns plànols buits que no porten a cap lloc. En definitiva, és una pel·lícula entretinguda, que encantarà als fans de les seves primeres obres però que no m'acaba de convèncer. Tant de bo Ritchie trobi el seu camí, talent en té.

El intercambio




Clint Eastwood dirigeix un excel·lent drama. La història comença de manera senzilla, Christine Collins, una mare soltera a Los Angeles dels anys 20, cerca al seu fill desaparegut. Quan la policia sembla haver trobat al petit ella descobreix que s'han equivocat, el nen que han trobat no és el seu fill. D'altra banda, un predicador denuncia incansable la corrupció que impera en el departament, arribant fins i tot a atacar la reputació del cap de policia. Això duu a la policia a pressionar la Christine perquè accepti al nen com el seu fill, i és aquí on comença l'horror, la desesperació de la mare impotent que no només no ha recuperat el seu fill sinó que es veu sotmesa a tot tipus d'abusos de poder per part del Capità de policia amb l’objectiu d’ocultar el fet a l'opinió pública.

En aquesta història la línia entre el bé i el mal està clarament definida, gairebé en excés en alguns moments, però Eastwood dirigeix la pel·lícula com només ell sap fer. Crec sincerament que en altres mans aquest guió de J. Michael Straczynski, que ha donat el salt a la gran pantalla després de molts anys dedicat a la televisió, hauria estat un autèntic desastre i és que la història podria ser perfectament la d’un telefilm de sobretaula. Però ens trobem amb un drama profund, amb personatges molt bé definits i una execució perfecta. Ajuden molt una direcció artística impecable, una fotografia magnífica i uns actors més que correctes.

L'únic però que hi trobo a la pel·lícula és l'elecció d’Angelina Jolie per interpretar a la dolguda mare. No se si és la seva exuberància física o si és que realment no està a l'altura del paper, ja que carrega ella pràcticament sola amb tot el pes del drama. És possible que els seus companys de l'Acadèmia de Hollywood sí hagin vist aquest esplendor que jo m'he perdut ja que l'han nominada per als Oscar, potser el doblatge tingui una mica de culpa.

En definitiva, és una pel·lícula d'excel·lent factura, “de les que ja no se’n fan” com dirien els amants dels clàssics. Una pel·lícula entretinguda, commovedora i profunda a parts iguals. No arriba al nivell de Mystic River o Million Dollar Baby, per citar dos dels millors últims treballs d’Eastwood però es una gran obra sense cap mena de dubte.