A ciegas (Blindness)

D’entrada, m’agradaria aclarir què és i què no és aquesta pel·lícula de Fernando Meirelles: és l’adaptació, més o menys fidel, de la novel·la Assaig sobre la ceguera, del Premi Nobel de Literatura José Saramago; no és una pel·lícula de terror psicològic habitual, en absolut; és, o pretén ser, una paràbola moral sobre la condició humana; no és del tot comercial, ni del tot experimental. És, sobretot, un producte estrany.

L’argument és simple, una misteriosa malaltia comença a deixar cega a part de la població. Les autoritats aïllen als afectats en uns centres sense cap mena de cura més que caixes de menjar, que han de repartir-se ells mateixos. L’organització entre els infectats per la ceguera blanca -que és com anomenen a la malaltia- es complica i degenera, donant com a resultat una extensa mostra de lo millor i lo pitjor de la naturalesa humana. Una dona que conserva la visió és l'únic referent que tenim per endinsar-nos en aquest malson.

Potser l’ambició de voler abastar massa és el principal inconvenient de la pel·lícula. La novel·la profunditza en l’interior dels personatges amb deteniment, de manera que no necessitem conèixer ni tan sols el nom de ningú. A la pantalla, en canvi, no hi ha lloc per tanta introspecció i els personatges han de respondre a estereotips. Si s’ha llegit el llibre, és fàcil transvasar les personalitats de la novel·la als personatges del film, però si no, sembla que es perd part de les reflexions que l’autor pretén fer de la societat, donant com a resultat una obra incompleta.

Per una altra part, Meirelles experimenta amb la càmera i el só amb la intenció de fer-nos sentir la ceguera, però sense aconseguir l’efecte, al menys en la meva opinió. És una llàstima que Meirelles no hagi volgut sacrificar la fidelitat a l’obra per fer una pel·lícula més personal. Ens trobem, com sempre, entre la lluita interna del creador a l’hora de decidir entre agradar a tothom o ser més honest, encara que sigui a costa de perdre espectadors.

En aquest cas la decisió d’adaptar una novel·la tan profunda i famosa juga en contra, però no per això el producte resultant es abominable, ni molt menys. Al film hi ha ciència-ficció de la bona, de la que es pregunta qui o què som, i ens mostra amb brutalitat lo que l'ésser humà pot arribar a ser, massa filosòfica per a alguns i massa superficial per a uns altres. Ja ho he dit, és una pel·lícula estranya, però no deixa indiferent.