3 de julio de 2009

Génova




Marianne i les seves filles Mary i Kelly tenen un terrible accident de tràfic. La mare mor i les seves filles sobreviuen només amb ferides superficials, però més que el dolor físic el que pateixen és la culpa i el desconsol. El pare, Joe, decideix canviar d’aires per intentar superar la pèrdua, així que viatja de Chicago a Gènova amb el que resta de la seva família. El viatge, però, no te l’efecte analgèsic desitjat. La petita Mary sent una terrible responsabilitat per haver causat l’accident i Kelly respon al dolor amb rebel·lia i rancor.

L’argument no és ni molt menys original ni te cap gir extraordinari. Podria ben bé tractar-se d’un melodrama de sobretaula qualsevol, però la particular mirada de Winterbottom fa que aquesta senzilla història s’elevi de categoria fins a convertir-se en una obra realment interessant. El britànic és un director molt personal que ha explorat pràcticament tots els gèneres del cinema, des del documental fins a la ciència-ficció. Pot-ser el gran interès que m’ha despertat la pel·lícula es deu en gran part a l’interès que hem desperta el director. No és ni de bon tros el millor dels seus films, però és una altre petita peça del trencaclosques que suposa la seva obra general.

Una particularitat, especialment confortable, de la pel·lícula és que la necessària postal de la ciutat italiana no és anecdòtica. Winterbottom aconsegueix superar la mirada del turista i integra perfectament el paisatge en la trama. La ciutat esdevé un personatge més que canalitza el desconsol i la frustració dels protagonistes. Els laberint de carrerons estrets que composen el casc antic i les petites platges apartades de la civilització composen una acurada metàfora dels conflictes interns de cadascun dels personatges, essencial per comprendre la dificultat de recompondre la família trencada. Especial menció mereix el treball amb els actors. Primer, per l’encert amb el repartiment i, segon, per la magnífica actuació en general. És molt difícil aconseguir la profunditat necessària per al drama sense caure en sensibleries, i en aquesta pel·lícula s’agraeix molt el gran nivell aconseguit.

Potser l'únic punt fluix és la necessitat de tancar la història amb un clímax una mica forçat. Crec que el poder de seducció del film resideix en la mirada observadora, quasi antropològica, sobre els personatges i el final és massa explicit en contrast amb la resta de la narració. Una pel·lícula molt recomanable per fugir dels tòpics.

Fitxa a FilmAffinity

0 comentarios:

Publicar un comentario