Watchmen

L’any 1986 el còmic es va fer adult. Els britànics Alan Moore (guionista) y David Gibons (dibuixant) van publicar Watchmen, una ucronia en 12 números. Semblava el típic còmic de super-herois, però no ho era. Partint de les premisses típiques del gènere, Alan Moore va crear una historia complexa i fosca. Ambientada en ple conflicte nuclear entre els EUA i la URSS, ens mostra un món desesperançador. Una llei prohibeix els herois emmascarats i aquests han de tornar a fer vida normal. No els hi costa gaire, ja que la majoria d'ells no te poders de cap tipus. L’únic que sí en te és el Dr. Manhattan que, degut a un accident científic, te el poder de modificar la matèria al seu plaer, percep el temps passat, present i futur com una sola cossa i treballa en un laboratori secret de l'excèrcit del EUA. En el moment en que comencen a assassinar a justiciers retirats alguns d’ells comencen a investigar qui està darrera de les morts.

La genialitat de l’obra gràfica radica en la meticulositat amb que es plantejava cada pàgina i cada número. Alan Moore no dubtava en traslladar les seves inquietuds polítiques, filosòfiques i socials als seus còmics, a més de treballar amb cura l’aspecte artístic fins a nivells propis del millor cinema. Tot això feia que les editorials no estiguessin gaire a gust amb aquest autor tan independent i indomable i, tant mateix, va succeir amb les productores quan, en la nova moda d’adaptar còmics a la gran pantalla, van posar l’ull en els seus còmics. Algunes de les primeres adaptacions d’obres seves (La Liga de los hombres extraordinarios i Desde el infierno) eren tan poc respectuoses amb l’obra original que va decidir no cedir mai més els seus drets. El problema és que algunes de les seves obres tenien els drets cedits a les editorials i ell va perdre el control. Al menys va poder renunciar al nom en els crèdits i a la (milionària) remuneració per les adaptacions.

Així arribem a Watchmen, la pel·lícula. El director Zack Snyder (300), intenta plasmar tal qual l’obra original, oblidant-se de les diferencies entre el llenguatge gràfic i el cinematogràfic. El resultat és abominable, un llarg videoclip -el món on es va formar Snyder- sense força. Potser per a aquells que no hagin gaudit de l’obra original és un producte entretingut, però com adaptació no val res. Jo recomano llegir el còmic original, tot un referent cultural de la segona meitat del segle XX.