Slumdog Millionaire

Finalment he anat a veure la gran triomfadora als Oscar i, definitivament, és una pel·lícula sobrevalorada. No m’estranya, però, que hagi agradat tant als acadèmics de Hollywood, te l’encant i el color típic de les produccions de Bollywood però passat pe un filtre occidental. És un conte de fades amb certs tocs de denuncia social, una denuncia que es dilueix durant el metratge fins al no res. Danny Boyle és un director molt irregular, va tenir una gran inspiració en fer Trainspotting, però sembla que el mèrit principal va ser adaptar la genial novel·la, doncs no ha tornat a fer cap pel·lícula amb el mateix impacte fins ara.

Smuldog Millionaire comença amb força, amb la tortura del protagonista, Jamal, acusat d’haver fet trampes a la versió del programa ¿Quiere ser Millonario? de la Índia. El noi comença a relatar cóm és que coneix les respostes, cadascuna associada a un moment de la seva vida. No es pot negar que la proposta és interessant, el mecanisme pregunta-record funciona bé i ajuda a mantenir l’atenció. Però el film es trampós, un conte infantil que no profunditza en cap moment en les motivacions dels personatges, el guió està tant calculat que arriba a ser fred, i la direcció de Boyle es mediocre. Em vaig avorrir, molt. L'únic que em va mantenir a la butaca va ser l’espectacle visual i sonor que, per altre banda, no és res que no es pugui veure en qualsevol comèdia musical índia, inclòs el típic ball als títols de crèdit finals.

Partint d’un context de misèria absoluta, plena d’abusos de tot tipus, un es pregunta cóm es pot fer una comèdia romàntica en la que tota l’esperança es centra en fer-se milionari per pura casualitat en un concurs de la televisió. Res de subvertir l’ordre establert, es millor convertir-te en un d’ells. Amb aquest missatge es normal que agradi tant als milionaris enrotllats de Hollywood com a les multituds pobres de les barriades índies, però des d’un punt de vista crític es tot un despropòsit. Un apunt: al voltant de 700 milions de persones viuen a l'Índia amb menys de 20 rupies (30 cèntims d’euro) diàries, dubto que puguin pagar l’entrada per veure la pel·lícula.