El curioso caso de Benjamin Button

L'última superproducció de Hollywood ens narra la vida d’un home ben peculiar, que neix vell i rejoveneix amb el pas del temps. Es tracta d’un melodrama fantàstic de producció immillorable amb un ús intensiu de tot tipus d’efectes especials i amb una fotografia excel·lent. Aquí s’acaben les bondats. És una pel·lícula llarga, la vida sencera d’una persona no es pot explicar en una hora i mitja, però no profunda. Des del 1918, el final de la Primera Guerra Mundial, fins al 2005, l’any en que l’huracà Katrina va arrasar Nova Orleans, Benjamin passa per la historia sense que res sembli afectar-li. En aquest món de fantasia tot és lleuger, les accions dels personatges pràcticament no tenen conseqüències, ni tan sols algú s'estranya de la condició tan extraordinària de Benjamin!

Per una altra banda, es tracta d’un conte, podria ser que el guionista, el mateix de Forrest Gump, volgués justament això: un film lleuger on l’important és l’amor etern entre els protagonistes. Podria ser que fos un cant a la vida, encara que sigui una vida fora de lo comú. Però es que ni això funciona. Tota la poètica de la pel·lícula es malmet per culpa d’una veu en off que insisteix en lo que estem veient sense aportar absolutament res. Sembla que David Fincher, el director de El club de la lucha i Seven, no confii en la capacitat de l’espectador d’entendre una imatge sense posar-hi per sobre una música sentimental o una veu forçadament poètica. Pot ser hi han espectadors que no comprenen la poètica i la metàfora, però es que d’aquesta manera l'únic que s’aconsegueix es ofegar la narració, convertint un argument amb moltes possibilitats en un conte més innocent i buit que qualsevol dels d’Andersen o dels germans Grimm.

Si hi ha alguna cosa a destacar és la utilització de petites peces imitant el cinema mut que salpiquen el llargmetratge, llàstima que no se'n faci un ús més extens amb variacions al llarg del temps en concordança amb els canvis en la tècnica cinematogràfica al llarg de la historia. Menció especial també a la història que obre el film, un altre cop malmesa per la veu en off i l’abús d’efectes especials. En definitiva, si l’espectador es deixa arrossegar per la preciositat dels efectes visuals i la fotografia, sense pretendre emportar-se a casa res més que una estona d’entreteniment, pot ser no sortirà defraudat del cinema. Si l’espectador vol una obra que li amplii els horitzons i li faci veure les coses des d’una perspectiva diferent, definitivament, aquesta no es la pel·lícula que busca.