3 de julio de 2009

Gran Torino




Ho admeto, tinc debilitat per les pel·lícules de Clint Eastwood. És un director que mai m’ha defraudat, totes les seves pel·lícules son interessants en un aspecte o altre. Potser és un director ancorat al classicisme, que no pot ni vol anar més enllà en la utilització del llenguatge cinematogràfic, però es que tampoc li cal. Aquesta última prova de la seva genialitat així ho demostra. Eastwood interpreta ell mateix a Walt Kowalski, un veterà de la guerra de Corea, malcarat, malparlat i xenòfob. No suporta ni entén als seus propis fills i nets i, degut a la mort de la seva dona, es troba de cop en plena solitud. El barri ha canviat molt i ja pràcticament tots els seus veïns son hmongs, una ètnia del sud-est asiàtic. Ens trobem amb un plantejament senzill, ple de clixés, que creix amb cada segon que transcorre, fins a convertir-se en un drama profund, en una reflexió sobre l’espiritualitat, la tradició, la culpa, la redempció, la vida i la mort.

És increïble com estructura Eastwood la pel·lícula de manera que la identificació amb els personatges i la situació sigui immediata i tenir temps així per desenvolupar amb profunditat les idees que vol expressar. Idees que expressa amb la seva típica naturalitat, sense moralismes de cap tipus, una cossa molt difícil de trobar avui en dia. No només l’estructura del guió és excel·lent, els diàlegs, els actors, la fotografia, la música, tot treballa al mateix nivell per crear l'atmosfera adient.

No voldria predisposar massa a l’espectador a experimentar les sensacions que m’ha transmès a mi la pel·lícula, crec que la millor manera de gaudir del cinema és deixant-se endur per lo que ofereixen les imatges. En aquest cas, però, m’agradaria incidir especialment en el Gran Torino del títol, un cotxe que utilitza de manera magistral durant tot el film per materialitzar els desitjos del personatges. És fascinant veure com es canalitzen moltes de les emocions a través d’un objecte com si d’un fetitxe es tractara. Un amulet que és capaç d’atrapar l’anima dels personatges però sense tenir un gran protagonisme per sí mateix. Aquest és el gran secret de Gran Torino.

Tot aquell que pensi que és una obra menor d’Eastwood crec que està totalment equivocat, les grans obres no ho son per tenir grans arguments, grans actors o grans pressupostos, ho son perquè les coses més senzilles ens fan sentir les més grans emocions. I aquesta es una obra mestra.

0 comentarios:

Publicar un comentario