Good

L’actor Viggo Mortensen interpreta a John Halder, un professor de literatura i escriptor a l’Alemanya nazi. És un home bo, com diu el títol del film, massa bo. Mentre la seva vida privada és un desastre, és requerit pel partit gracies o, més aviat, per culpa de la seva última novel·la, a on un home ajuda a morir a la seva dóna que pateix una malaltia degenerativa incurable. Comença llavors el seu particular descens als inferns del nazisme. Encara que ell es mantenia en contra de les idees del partit, i sent el seu millor amic jueu, acaba formant part de les SS com a membre honorífic, en un moviment per part de la propaganda per incorporar intel·lectuals a les seves files.

La pel·lícula és l’adaptació d’una famosa obra de teatre de C.P. Taylor que va tenir un gran èxit de crítica i públic als anys vuitanta. Sempre és un gran repte adaptar una obra famosa, sigui literatura, teatre o còmic, i aquesta no és una excepció. La dificultat d’adaptar l’estil metafòric i oníric de l’obra original i a la vegada fer-la accessible al públic general és molt arriscat i en aquest cas no ha sortit bé. El tema és d’un gran interès i està enfocat de manera que no es circumscriu a l'època, sinó que es pot extrapolar fàcilment a la condició humana en general. La debilitat de les creences enfrontades a la vida diària, la moral enfrontada al pragmatisme, és un debat encara viu. La utilització i manipulació de les idees dels intel·lectuals per part del poder no és exclusiu dels nazis, ni tan sols de les dictadures. Però una pel·lícula no és només el seu contingut, l’estil defineix com aquestes idees penetren en l’espectador.

He de dir que Amorim, el director, ha sigut valent. El ritme pausat, la metàfora i la narració no lineal no són comuns en el cinema comercial actual, però no ha pogut evitar posar uns títols amb l’any per emfatitzar les el·lipsis. Aquesta és la constant del film, per un costat ens proposa un estil contingut i precís, amb una direcció molt personal i per altre banda el director es perd en moments crucials, donant com a resultat una obra irregular. Tampoc ajuda la pèssima direcció d’actors, que no acaba en desastre gràcies a la categoria d’actors com Mortensen, encara que no és ell qui més destaca, si no que Isaacs (també productor executiu de la pel·lícula) és qui borda el seu paper d’amic jueu de l’escriptor. Encara amb tot, el resultat no és una pífia absoluta i és suficientment interessant com per donar-li una oportunitat.

Fitxa a FilmAffinity