3 de julio de 2009

Millenium I: Los hombres que no amaban a las mujeres




Ens trobem amb l’adaptació a la gran pantalla de l’ultim gran èxit editorial del moment. La trilogia Millenium de Stieg Larsson està per tot arreu, tothom n’ha sentit ha parlar i molts n’han llegit els primers dos volums. Aviso, d’entrada, que tinc per costum no llegir best-sellers, m’avorreixen molt. Literàriament no tenen cap interès, és més aviat un passatemps, pur entreteniment, com fer un sudoku o uns mots encreuats, i m’agrada més alguna d’aquestes opcions per matar el temps. Donada la meva opinió, totalment personal i sense cap valor crític, passo a valorar la pel·lícula en qüestió.

No entraré en detall amb l’argument, es tracta de la típica investigació d’un misteri per part de personatges una mica a contracorrent. Com sempre amb aquest tipus d’argument el principal problema és que una vegada descobert el misteri es fa insuportable una revisió -o relectura- de l’obra, encara més si tenim en compte la extensió del film. Això, per a la immensa majoria de la gent, no es un defecte, ja que la societat de consum ens duu a oblidar-nos immediatament de l’obra consumida per atrapar-nos, tot seguit, amb una de nova.

Pot ser lo més sorprenent d’aquesta producció és que s’ha realitzat a Suècia, sembla que aquest cop a Hollywood no han sigut tan ràpids i han perdut una gran oportunitat. Un podria pensar que sent una producció sueca el resultat podria ser mitjanament interessant, però sembla que un altre cop ha guanyat la voluntat de fer un calc del llibre a la llibertat artística del director. Encara que sí es nota en certes seqüències un ritme i una visió més escandinava del món, el conjunt és molt impersonal. Els problemes i les actituds dels personatges són fàcilment transportables a qualsevol part del món occidental. El perfil dels personatges corresponen a arquetips més que vistos i l’entorn no aporta cap idea o pensament extra per emportar-se a casa al sortir del cinema. La correcció política anul·la qualsevol intent de reflexió sobre la societat i l'ésser humà. És una llàstima que no s’hagi profunditzat una mica més en la protagonista femenina, molt més interessant que l’avorrit, idealista i cavalleresc periodista.

A destacar l’inici i el final, ambdós amb fortes incoherències, que fan perdre immediatament l’interès de qualsevol devorador de novel·les de misteri. En definitiva, una pel·lícula per passar l’estona i desconnectar el cervell de les preocupacions diàries.

Fitxa a FilmAffinity

3 comentarios:

Anónimo dijo...

exemples de best seller:
Mein Kampf
La Bíblia
El Quixot
El Codi Da Vinci
Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
El roig i el negre
El senyor dels anells
La reina muy de cerca de Pilar Urbano
Cartas a un joven español de José María Aznar
El Silenci de Gaspar Hernàndez (puaj)
...

Anónimo dijo...

No m'ha acabat d'agradar aquesta crítica. No has llegit el llibre, com tu mateix declares al principi, i potser extreus conclusions precipitades sobre l'argument i els personatges. En Mikael Blomkvist queda completament deformat a la peli, i crec que és un error monumental. El millor de les novel·les del Larsson, des del meu humil punt de vista, no és l'argument ni el llenguatge, a mi el que m'ha enganxat és la mirada crítica de la societat occidental, amb una mala bava que ja era hora que algú fes servir, i amb una lucidesa que es troba a faltar en molts llibres i estudis suposadament crítics. I a més utilitza els punts de vista de dos arquetips absolutament oposats: l'activista Mikael i la nihilista Salander.
Una recomanació: de tant en tant és recomanable apartar lectures més elevades i deixar-se atrapar per un llibre amb menys aspiracions. De vegades es troben autèntiques joies.

Diego Castañeda dijo...

No t'agrada perque és una crítica purament cinematogràfica. Justament no haver llegit el llibre em lliura de fer comparacions, com ja he dit. Tot aixó de la crítica social a la película no existeix, i permet-me que dubti de l'acurada lucidesa de l'autor, no crec que sigui ni la meitat de crític, ni la meitat de interessant que el seu compatriota Henning Mankell. A tot aquell a qui realment l'interessi la novela negra sense fanfarria li recomano aquest autor.

Publicar un comentario