El luchador

A la dècada dels 80 va començar la seva carrera. Va pujar ràpidament i es va fer molt popular, però com que tot el que puja alguna vegada ha de baixar, va caure en el oblit durant els 90. Alguna actuació secundària, però res important. També va tenir problemes de salud, no entrarem en detalls ja que el seu aspecte físic ho diu tot. Però veus aquí que, en arribar el segle XXI, torna a entrar en el joc, fins a tal punt que, amb aquesta última pel·lícula, li donen un Globus d'Or. Evidentment, estic parlant de l’actor, Mickey Rourke, i no del personatge de El luchador, encara que les seves vides són paral·leles.

Randy es un lluitador fanàtic de la lluita lliure americana, a mig camí entre el teatre i l’espectacle de faquirs. Es barregen realitat i ficció al ring i a la pantalla. Un no sap fins a quin punt el patiment és del propi Rourke o del personatge que hi interpreta. No en va, el mateix Randy sembla tenir problemes amb el seu nom. Tot gira en torn a la confusió. Fins i tot la historia d’amor amb una stripper, Cassidy de nit, Pam de dia, es complica de manera absurda. L'única sortida és la lluita. O actuar, al cap i a la fi, és lo mateix.

Darren Aronofsky dirigeix la seva obra amb cura. Pot ser als que coneguin la seva obra anterior els hi sobtarà el canvi de registre. Deixa endarrere els artificis i l’experimentació i adopta un estil molt més proper al documental. M'hauria agradat veure aquesta pel·lícula amb un enfoc més arriscat, però el resultat no es decebedor en absolut. Aronofsky te un domini envejable de la càmera, i no és cosa fàcil quan hi ha tants plànols-seqüència amb càmera en mà. La música per part de Clint Mansell és també excel·lent, està present però casi no es nota.

El guió, però, no té gaire a dir per sí mateix. De perdedors en coneixem molts a l’historia del cinema, sobretot boxejadors. L’ambientació en el món del wrestling és l'únic punt original d’una historia massa predictible i que per als europeus no crec que sigui, en general, tant interessant com per als nord-americans. Tampoc m’han agradat les referències a Jesucrist, una mica fora de to, crec. Suposo que volien donar un toc més espiritual a les accions del protagonista, del tot innecessari en la meva opinió. Tot hi això, val la pena veure-la, no és una obra mestre però sí està molt per sobre de les estrenes habituals.