Malditos bastardos

Es indubtable que Tarantino ha aconseguit acomplir una de les màximes aspiracions a les que qualsevol cineasta nord-americà pot aspirar: la independència. És capaç de gastar-se centenars de milions de dòlars en disbauxes mes pròpies del cinema de serie Z -així es com es coneixen les produccions amb medis ínfims, per sota de la serie B- com la insuportable Death Proof. Molt lluny queden les magnífiques Reservoir Dogs, Pulp Fiction i la superba, alhora que infravalorada, Jackie Brown.

En aquest cas ens trobem amb una nova barreja de gèneres i estètiques semblant a Kill Bill, però centrada ara en el cinema bèl·lic de serie B i l’espagueti western. Una cosa ens deixa clara Tarantino, sap ficar-se a l’espectador a la butxaca. Una seqüència inicial meravellosa deixa clavats a la butaca als espectadors i un final incendiari (literalment) arrenca els aplaudiments a la platea. També nodreix el metratge amb innumerables referències cinèfiles i cinèfagues (el terme ho diu ben clar, Tarantino s’ho empassa tot), fent les delícies de tots els devoradors insaciables de cinema. La resta? Bé, la narració perd força durant tot el gruix de la pel·lícula. És veritat que hi han moments de genialitat -la seqüència de la taverna o la del strudel són bons exemples, amb els típics diàlegs marca de la casa-, però no son suficients, sabem que ho pot fer molt millor.

Una de les raons de més pes per a aquesta manca de fluïdesa la podem trobar en la irregularitat en quant al pes de cada trama dintre del marc general de l’obra. Els maleïts bastards (Inglourious basterds en l’original, amb aquesta ortografia) no són els protagonistes absoluts, la jove Shosanna n’és l’autèntica i al seu costat els altres semblen més una anècdota graciosa, un caprici excèntric, que uns personatges sencers i amb força. Una llàstima, ja que l’antagonista és simplement genial, un dolent antològic interpretat per un magnífic Christoph Waltz.

Així doncs, m’emporto a casa una bona estona d’entreteniment boig i estrafolari, però ja dic ara mateix que el record no perdurarà gaire a la meva memòria. Trobo a faltar al Tarantino d’abans, i em penso que ja mai no el recuperarem. En el seu lloc tenim a un gran venedor de crispetes.

Fitxa a FilmAffinity