Los límites del control

El poder ho vol controlar tot. També vol controlar l’art. El poder és el capital, l'avarícia. Què podem fer nosaltres, simples mortals insignificants? Poc? Res? Tranquils, el propi Art salvarà l’art. Aquesta és, al menys, la proposta de Jarmusch. La veritat és que recordant obres recents com Gran Torino d’Eastwood i Antichrist de Trier, i sumant aquesta última de Jarmusch crec que podem albergar alguna esperança.

L’Art, en el cas que ens ocupa, no només és una idea abstracta, si no que es materialitza plenament. L’art està present al llarg de tot el metratge, i no només en els quadres del Reina Sofia, en l’arquitectura de les ciutats o en el flamenc. El mateix home solitari, el protagonista, és la personificació de l’Art. Un personatge que sembla sorgit del cinema de gènere però que, a la vegada, fuig dels estereotips. Per a la missió que s’ha proposat no necessita armes, ni frases enginyoses, ni noies maques -per molt que se li insinuïn-. Les seves úniques habilitats són la rectitud zen i la imaginació i els seus aliats son els artistes, els bohemis i altres outsiders.

Es clar, Jarmusch pertany a lo que s’anomena cinema underground, o sigui subterrani. Suposo que en contraposició al cel on resplendeixen les estrelles de Hollywood. Un resplendor que enlluerna i no deixa veure més enllà. Està clar, doncs, que Jarmusch ha pres la decisió de enfrontar-se directament a la industria. Bé, tan directament com un artista bohemi com ell pot fer-ho. Aquesta és, precisament, la meravella del film. És una protesta i a la vegada és una captivadora obra d’art. El discurs polític s’ha reduït fins al no res, com l’argument. L’únic que queda és la captivadora fotografia que porta la quasi inexistent narrativa a un espai i un temps llunyà, entre el suspens, l’activisme i la metafísica. I tot això sense cap rastre de la ombra de Jarmusch com a autor, tot un mèrit avui en dia.

Si no us convencen els meus arguments, pot ser us convencen els grans noms que figuren entre els actors participants al film. Si és així, sortireu decebuts, no és una pel·lícula psicològica amb personatges profunds i enrevessats, els personatges són només metàfora i significació -raó de pes, per altra banda, per treballar amb aquests actors i no d’altres-. Aneu al cinema amb la ment en blanc, sense prejudicis ni pors, però sí descansats, ja que és llarga i lenta.

Fitxa a FilmAffinity