El secreto de sus ojos

Han passat cinc anys des de que es va estrenar Luna de Avellaneda i vuit des de El hijo de la novia, abans d'això no he vist res de Campanella. No és un director que m’hagi captivat com per a indagar en la seva obra, només sé que també ha fet televisió. Ha dirigit capítols de Ley y Orden i House entre d’altres i, fins i tot, va embarcar-se en el seu propi projecte per a televisió: Vientos de agua. Aquesta serie va fracassar a Espanya, en part per la pèssima programació de Telecinco, a hores intempestives i amb continus canvis en l’horari d'emissió, però també perquè el públic espanyol no està acostumat a seure davant de la televisió per veure una obra d’aquest tipus. Pot ser hagués funcionat al Digital+.

Però no ens desviem del tema. El secreto de sus ojos és una pel·lícula força entretinguda. Campanella combina a la perfecció el suspens, el drama i l’humor, sense estridències. Els actors, protagonistes i secundaris, brillen amb llum pròpia. La fotografia és més que correcte i la música no és massa insistent i no treu a l’espectador de la pel·lícula com és tan habitual. El guió és sòlid, tot encaixa amb perfecció matemàtica però amb la calidesa necessària per a que no sembli un relat distant. Tot això està molt bé, però no és ni de lluny la obra mestre que molts diuen que és.

Repartits al llarg del metratge hi han moments de gran cinema, plànols i seqüències exquisits. Fins i tot hi ha un exercici de virtuosisme realment impactant en la persecució a l’estadi de futbol. L’estil, però, no deixa de ser clàssic, massa clàssic per al meu gust. Tots aquests moments de gran cinema ja els hem vist, a alguna pel·lícula d’Alfred Hitchcock o de Billy Wilder. Per una altra banda, el conjunt és una mica irregular. Sembla que la creativitat de Campanella hagués funcionat de manera intermitent, arribant a convertir algunes seqüències en moments realment avorrits i innecessaris, sobretot cap al final.

Però el defecte més greu, una cosa imperdonable, és que, quan ja ens te a la butxaca, no se li acudeix una altra cosa que tractar-nos d'estúpids. No puc donar detalls sense fer malbé el final, tot i que és justament aquesta dependència de la sorpresa la que em treu de polleguera. No només s’ha construït el relat partint de la sorpresa final, si no que es remarca de manera tan insistent que s’aconsegueix desinflar el clímax. No ho entenc. Hem vaig sentir traït.

Fitxa a FilmAffinity