Arriba una altra pel·lícula de terror a les sales. Té tots els ingredients per ser més del mateix: un paratge aïllat, un jove traumatitzat, un misteri ocult per personatges sinistres... llavors, ¿per què la vaig a veure?
Per un costat un dels noms que signen el guió és Luis Berdejo, guionista també de [Rec], una pel·lícula amb algunes idees interessants poc explotades. Per una altra banda, el director cita entre les seves influencies a Wim Wenders, Roman Polanski, Peter Greenaway i l'expressionisme alemany i el giallo italià. I, finalment, la possibilitat de descobrir un nou talent, Oona Chaplin, la filla de Geraldine -que també surt al film, afegint més expectació-.
El resultat, però, és decebedor. Més encara, jo diria que és catastròfic. Totes les citades referències es queden en això, cites. La influencia de l'expressionisme la trobem en el nom de l’escola de cinema on transcorre l’acció, F. W. Murnau, el sobrenom que els alumnes posen al director, Caligari, i alguns decorats de cartró pedra que no serveixen per res més que fer riure. De les altres referències no he trobat ni rastre, tret del giallo. Els amants del cinema de terror segurament coneixen aquest moviment Italià dels anys 60 que va tenir el seu apogeu entre els 70 i els 80. El més representatiu -i el més interessant, per a mi- és Dario Argento. Aquest subgènere destacava per la força visual de les seves imatges, l’ús de recursos arriscats i certa obsessió per la sang. En la pel·lícula que ens ocupa aquests trets desapareixen i l'únic que hi ha, relacionat amb aquest gènere, son un parell de seqüències amb moviments de càmera exagerats, talls de plànol sobtats amb repetició i música estrident.
Tota la història de la tanatografia està terriblement desaprofitada, quedant en una mera anècdota. Tot l’argument fa aigües, els personatges estan desdibuixats fins a desaparèixer, la direcció d’actors és pràcticament inexistent, l’atemporalitat de l’espai no deixa que ens identifiquem amb el protagonista, la música no acompanya l’acció -excepte quan toca donar un sobresalt, per descomptat- i la història d’amor entre els personatges es massa pueril. En definitiva, m’he avorrit, no he trobat un sol punt que m’hagi interessat. Si als fans incondicionals del cinema de terror els hi pot agradar, jo no sé per quina raó
Fitxa a FilmAffinity
0 comentarios:
Publicar un comentario