District 9

Una de les estrenes del moment és aquesta pel·lícula del debutant Neill Blomkamp portat de la mà de Peter Jackson. El productor ha utilitzat el tant de moda màrqueting viral -publicitat emmascarada d'efecte boca a boca espontani- per dotar-la d’una aureola de cinema independent a contracorrent, la ciència-ficció vista com mai, la pel·lícula més revolucionaria des de Matrix...

La realitat, però, és que és un film més aviat mediocre, entretingut a estones si un té ganes de desconnectar el cervell i deixar-se endur. El començament és prometedor: veiem lo que sembla un reportatge sobre l’home encarregat de dirigir el trasllat d’una colònia extraterrestre ubicada al Districte 9 de la ciutat de Johannesburg cap a un campament a dos-cents kilòmetres de la ciutat -mimesi del famós succés al Districte 6 de Ciutat el Cap, d’on van ser traslladats, al 1965, prop de 60.000 habitants en declarar-lo barri només per a blancs-. Ens expliquen, com si veiéssim el Discovery Channel, que la nau va arribar fa vint anys i es va quedar immòbil sobre el cel de la ciutat durant tres mesos fins que les autoritats van decidir entrar-hi. El que es van trobar va ser una mena de “patera” intergalàctica, amb alienígenes malalts morint de inanició.

La pel·lícula està clarament inspirada en l'apartheid.

Això de l’aspecte documental en una pel·lícula de ficció no es nou. És un recurs del que s’ha abusat bastant per ficar a l’espectador de ple al mig de l’acció. Amb aquest truc es vol donar més versemblança a les situacions que ens mostren. En aquest cas un dels principals problemes és l'ambigüitat del producte, el to de comèdia que marca l’actor principal, fortament semblant al de la serie britànica The Office, barrejat amb una mica de sang i fetge, amb el segell inconfusible del senyor Jackson, i una bona càrrega d’acció, amb tots els clixés del cinema comercial dirigit a adolescents, armes enormes, explosions espectaculars, heroisme èpic i un llarg etcètera.

El resultat és, una vegada més, una idea interessant soterrada per un munt d’efectismes que no deixa lloc per a desenvolupar les idees que es podrien plantejar en quant al racisme, els conflictes de la convivència intercultural o la corrupció dels poders públics. Està clar que aquesta no era la intenció ni del director ni del productor, encara que com a pur entreteniment tampoc no acaba de funcionar, és un film massa dispers.

Fitxa a FilmAffinity